Diari digital d'Andorra Bondia
La matinada del 9 de setembre del 1972 els bombers intenten controlar l’incendi que ha devastat el santuari vell.
La matinada del 9 de setembre del 1972 els bombers intenten controlar l’incendi que ha devastat el santuari vell.
La campana, caiguda sobre el sòcol, es va esquerdar i avui es conserva al Museu Postal.
La campana, caiguda sobre el sòcol, es va esquerdar i avui es conserva al Museu Postal.
Detalls de la campana, amb l’esquerda que li travessa la panxa.
Detalls de la campana, amb l’esquerda que li travessa la panxa.

La campana viatgera torna a casa


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Fèlix Peig / Arxiu Nacional i Robert Lizarte

El consellers generals de Canillo i Cultura acorden tornar a Meritxell la segona campana del santuari vell, que es va esquerdar a l’incendi del 1972, que durant un temps es va considerar perduda i que avui es conserva al Museu Postal. Rumien encomanar-ne una rèplica per penjar-la a l’espadanya.

Poques vegades una campana ha donat tant de joc. Fa tres anys es va enfilar en aquestes pàgines després que la historiadora solsonenca Laura de Castellet donés per perduda la segona campana del santuari de Meritxell, que a les fotografies del dia de l’incendi, el 9 de setembre del 1972, apareix caiguda al sòcol de l’espadanya. A Meritxell Memòria s’exposa la seva germana, sencera però sense cap rastre ni menció de l’altra. Va ser Robert Lizarte, que a la dèria etnològica afegeix la condició de campaner suplent de Santa Eulàlia d’Encamp, qui relacionés la campana perduda de Meritxell amb la que s’exposa molt de passada, quasi de forma clandestina, al Museu Postal.

Havíem trobat la campana. Però estava clar que el brevíssim cameo que li concedeix l’audiovisual del Museu Postal era poca cosa per a una relíquia que, segons Lizarte, podria ser ben bé de principis del XIV, tan sols una mica més jove que la seva companya, amb tota seguretat la més veterana entre les que s’han conservat entre nosaltres. Si en tornem a parlar aquí i avui és perquè els consellers generals de Canillo i el ministeri de Cultura han acordat tornar la campana perduda a casa seva, en una cerimònia encara sense data però que volen que sigui en breu: “Sembla lògic que la campana de Meritxell es conservi i s’exposi al santuari vell, que n’enriqueixi i en contextualitzi el relat. Amb les mesures de seguretat adequades, però que visitants i feligresos la puguin fer seva”, diu la consellera Mònica Bonell. I la cosa no s’acaba aquí: el ministeri rumia ara la possibilitat d’encarregar una rèplica de les dues campanes i tornar-les a penjar a l’espadanya del santuari vell. L’altra opció, reparar l’esquerdada i penjar les originals, de moment sembla descartada. Però no seria la primera vegada: recordin que la parròquia de Santa Eulàlia va culminar al Nadal amb èxit la campanya de restauració de la campana de Sant Jaume dels Cortals, que es conserva a la parroquial. Una proesa tecnològica que no era possible, recorda Lizarte, fins que fa uns decennis es va inventar el mètode Lachenmayer, que permet soldar les esquerdes i recuperar el so original. Fins aleshores, una campana trencada era irrecuperable. Mai més tornava a ser la mateixa.

Que hagin sigut precisament els consellers canillencs els instigadors d’aquesta aventura s’explica d’una banda per obvis motius geogràfics i de l’altra per una més subtil qüestió protocol·lària: el conseller major de Canillo és reglamentàriament l’encarregat de fer sonar la campana a l’inici de cada sessió del Consell, i va ser precisament el traspassat Martí Salvans, canillenc, qui va batallar perquè la nova seu del Parlament tingués una rèplica de la campana de Casa de Vall, i no el molt més prosaic timbre originalment previst. Martí Salvans es va sortir afortunadament amb la seva, i ara sembla que també se’n sortiran els seus successors, que han comptat des del primer moment amb la complicitat del ministeri. Pel que fa a la segona campana de Meritxell, i a banda de datar-la probablement a principis del XIV, sosté Lizarte que es tracta d’una peça de bronze, lleugerament més gran que la seva germana (fa 67 centímetres d’alçada i 48 de diàmetre) i correspon al tipus esquilona: senzilla i estilitzada, recorda vagament per la forma a l’esquella que es penja del coll del bestiar. Ben aviat ho podran comprovar a Meritxell.

Andorra
Canillo
Meritxell
Bonell
campana
santuari
Lizarte
Laura de Castellet
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic