Diari digital d'Andorra Bondia
El document ‘original’ –de fet, una còpia del segle XII– es conserva a l’Arxiu Capitular; aquí dalt, el facsímil publicat a ‘Andorra Aeterna’.
El document ‘original’ –de fet, una còpia del segle XII– es conserva a l’Arxiu Capitular; aquí dalt, el facsímil publicat a ‘Andorra Aeterna’.

La ‘Carta pobla’: el nostre primer ‘fake’


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus / Andorra Aeterna / Biblioteca Nacional

El Centre d'Estudis Hisdtòrics i Polítics vol tancar la polèmica sobre el document fundacional de la nació andorrana, una falsificació del segle XII.

Que la Carta pobla d’Andorra no és un document original del segle IX –exactament, del 805, com pretén el pergamí que se n’ha conservat a l’Arxiu Capitular de la Seu– és cosa sabuda com a mínim des de finals del segle XIX, quan l’arxivista Pasquier el va despatxar taxativament: “La carta és falsa, i l’estil denota la ignorància de l’autor o de l’escrivà, que no estava al corrent de les fórmules utilitzades a la Cancelleria dels primers carolingis i que a més tenia un mal coneixement del llatí”. El mateix Brutails tampoc no va tenir manies a sostenir que “la fable grossière qui considère Charlemagne comme le fondateur d’una République d’Andorre repose sur un faux [...] qui est non pas une imitation, mais une caricature de diplome”. Fins i tot Cebrià Baraut va deixar dit que el pergamí original és una falsificació que ell datava a la primera meitat del segle XII.

Tot i això, la Carta suposadament firmada pels emperadors Carlemany i Lluís el Pietós immediatament després de fer fora els pobres musulmans que quedaven per aquí baix i que establia, d’una banda, els límits territorials del futur Principat i, de l’altra, eximia els andosins de l’època de tots els tributs excepte el de la pega, es troba en els orígens del relat històriconacional andorrà. Només cal que recordem els primers versos de l’himne nacional –“El Gran Carlemany mon pare/ dels alarbs em deslliurà...”– i la proliferació d’avingudes, places, premis, illes i escultures que reten homenatge oficial a un “pare” que només ho va ser en la imaginació d’un obscur i pelet rústic escrivà del segle XII de qui no sabem ni el nom, ni els motius, ni molt menys per ordre de qui treballava. Vaja, que la llegenda de Carlemany és una falsificació com una casa de pagès, per molt que Fiter i Rossell li donés carta de naturalesa al Manual Digest.

Tot el que precedeix –dèiem al començament– ho sabem des de finals del XIX. Però si en tornem a parlar avui i aquí és perquè el Centre d’Estudis Històrics i Polítics (Cehip) –ja saben: des del juny, la tercera pota de l’Institut d’Estudis Andorrans, i dirigit per Albert Villaró– ha encarregat a l’historiador Oliver Vergés que desmunti la Carta pobla, que la disseccioni per dalt i per baix, del dret del revés, per mirar d’escatir qui, quan i sobretot, sobretot, per què la va perpetrar, així com el paper que aquesta estupenda mistificació ha tingut en la construcció de la identitat nacional andorrana al llarg de la història. Que sigui precisament Vergés, l’autor d’Història d’Andorra en onze claus, no és casualitat: l’any passat ja en va avançar un tastet en una ponència que sota el prometedor títol de Le mythe fondateur d’Andorre va llegir a Pau, però és que, a més, ell és, juntament amb Carles Gascón, el culpable de la deconstrucció de l’acta de consagració de la catedral de la Seu, en un article publicat al setembre a la revista Afers i que proposa que aquest altre fake històric va ser perpetrat entre el 1016 i el 1024 ni més ni menys que pel bisbe Ermengol, el dels ponts, i no el 819 i per un tal Sisebut.

El cert és que, a diferència de l’acta de consagració, amb una cronologia prou clara com per apuntar un únic sospitós –Sant Ermengol!– la Carta pobla sembla haver estat elaborada al segle XII, “però es fa de moment difícil aventurar per qui, ni tampoc quin ús se li va donar en el moment de ser redactada”. Aquestes són les incògnites que pretén resoldre abans del juny, quan ha d’entregar els resultats de la investigació. L’únic que està clar, avança, “és que la falsificació és maldestre a més no poder, i que això fa pensar en algú que no tenia a mà un arxiu prou bo en què inspirar-se”.

Falsa com un duro sevillà

Ni ell ni la major part dels historiadors que l’han precedit en aquesta molt saludable polèmica historiogràfica han concedit a la Carta la més mínima possibilitat que sigui autèntica. Amb la notable excepció d’Antoni Morell, que el 1987 en va publicar un estudi –a quatre mans amb Jacques Descheemaeker– en què proposava el que per a Vergés no deixa de ser una hipòtesi tan imaginativa com pietosa: que –a la manera com Baraut salvava l’autenticitat de l’acta de consagració– la Carta era la còpia d’un document original i autèntic del 805 redactat exactament entre el 979 i el 988 i esgrimit pels andorrans en el moment que el bisbe Sal·la adquireix el senyoriu temporal de les Valls i veuen perillar per primera vegada uns privilegis –aquell tribut únic de la pega– que es remunten a Carlemany.

La hipòtesi de Morell va ser oportunament rebatuda per Jordi Guillamet, i tant ell com Vergés recullen els arguments paleogràfics amb què la historiografia acadèmica ha explicat la falsedat de la Carta: una escriptura que no és que no sigui del segle IX, és que ni tan sols és del X; i un encapçalament –“Iussione regis omnipotentis Dei et Salvatoris...”– que no apareix en cap document coetani, com tampoc la signatura conjunta dels dos emperadors –Carlemany i Lluís el Pietós–, que és un dels trets més sensacionals de la nostra Carta.

Hi ha altres detalls sospitosos, diuen, com la presència de testimonis al final del document, un fet absolutament insòlit, i el monograma del lleó, “completament fora de context”, i que Morell atribuïa no a l’original del segle IX sinó al copista del segle X. La conclusió és demolidora: “El suposat diploma andorrà no té res a veure amb els diplomes de la Cancelleria carolíngia ni manté cap relació amb els documents d’aquest període”, conclou Guillamet, que a més aporta alguna pista –quid prodest?– sobre qui podria ser el beneficiari directe –i aquí va el primer sospitós– d’un fake com aquest: “Un document com aquest hauria sigut important per reivindicar la possessió d’Andorra per part dels comtes de Barcelona. Ho fa sospitar el fet que el document del 805 no parli en cap moment del comte d’Urgell”. I recorda que, a diferència dels Pareatges, de la Carta –que suposadament es conservava al Llibre de Privilegis– no apareix cap referència documental. Ni una de sola. Mai.

La deconstrucció de l’acta de consagració va ser, en fi, un exercici historiogràfic sensacional. A la de la Carta és possible que no tinguem la sort de topar-nos-hi un sant al darrere, però val pel mateix camí. Al juny, totes les respostes.

Andorra
història
Cehip
Villaró
Vergés
Guillament
Baraut
carta pobla
Morell
acta de consagracio

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte