La catalanofília té premi
La traductora romanesa Jana Balacciu i Manuel Llanes, programador teatral de la Junta d'Andalusia, completen el palmarès dels Ramon Llull al costat del lingüista francès Jon Landaburu, màxima autoritat en llengües ameríndies.
L’Auditori Nacional ha acollit aquest migdia una nova edició dels premis que entrega la Fundacio Ramon Llull. Ja saben, l’artefacte creat el 2008, integrat per l’Institut Ramon Llull i el Govern d’Andorra i presidit per la ministra de Cultura que té precisament com a finalitat la convocatòria i dotació dels tres guardons que reconeixen persones o institucions de fora de l’àmbit lingüístic català que s’han distigit per l’especial sensibilitat en la promoció i difusió de la llengua i la cultura catalanes.
Doncs bé, el Ramon Llull de traducció ha recaigut en la traductora Jana Balacciu, creadora i directora de la Biblioteca de Cultura Catalana, i introductora de l’obra de Ramon Llull al romanès, de qui ha traduït sis títols: l’últim, el Llibre de Meravelles, pel qual va rebre el premi (i els 4.000 euros amb què està dotat). Balacciu, que lluïa el reglamentari llacet groc, ha fet professió de fe – “Si d’alguna cosa em sento orgullosa és del meu lligam amb el món català, una cultura immensa que no es mesura en quilòmetres quadrats sinó en valors: per això l’admiro i l’estimo”– i que preguntada sobre la situació política a Catalunya ha dit exactament el que s’esperava d’ella: “Vaig passar de l’alegria, la il·lusió i el somni a la tristesa i a la incapacitat d’entendre per què Europa ha mirat amb tanta indiferència un poble que no demana res més que el dret de conservar la seva identitat i un estat propi per integrar-se al món globalitzat: la meva opinió és la dels catalans que van votar sí l’1-O, i que votaran sí el 21-D”.
Menys militant s'ha mostrat el granadí Manuel Llanes, director des del 1992 del Teatro Central de Sevilla, que ha rebut el Ramon Llull a la Promoció internacional de la creació catalana –dotat també amb 4.000 euros– com a reconeixement a una trajectòria en què ha programat de forma recurrent actors, directors i coreògrafs catalans: fins a quinze, aquest mateix any, als tres teatres de la Junta d’Andalusia que depenen d’ell –els de Sevilla, Granada i Màlaga. L’últim, In Memòriam, la quinta del biberó, dirigida per Lluís Pasqual: “En català i un èxit absolut, amb tot el públic dempeus”. No es tracta d’una predilecció especial pels artistes catalans, diu, perquè “no voldria caure per res del món en el paternalisme”. El seu únic criteri a l’hora de programar és, diu, “presentar obres de qualitat i que ajudin a ampliar l’imaginari de l’espectador: l’excel·lència, per dir-ho en una paraula”.
El tercer i últim premi de la vetllada ha sigut el de Catalanística, que aquesta edició estrenava modalitat –a la Diversitat lingüística–, que era l’únic que havia transcendit fins a la data i que ha recaigut en el lingüista Jon Landaburu, probablement l’autoritat màxima en llengües ameríndies –segons el director de la Fundació, Vicenç Villatoro–, home de biografia proteica –fill del president basc a l’exili, nascut a París i format a la Sorbona- i a qui s’ha volgut reconèixer el mig segle que ha consagrat a l’estudi, defensa i divulgació de les llengües indígenes de Colòmbia: 65, per concretar, “algunes d’elles en retrocés –de fet, n’hi ha que tenen un sol parlant–, d’altres, de molt vives, però que representen, cadascuna, una cara de la humanitat: tenen dret a existir i a sobreviure en la seva singularitat i per molt petites que siguin, de la mateixa que Andorra i el català”.