La catedral del segle V, per fi

Els primers vestigis de la seu episcopal original, entre les revelacions del Congrés d’història dels Pirineus, que arrenca avui.

Arrenca aquesta tarda, al seminari diocesà de la Seu, el 3r Congrés internacional d’història dels Pirineus. Per fi. Cortesia, segur que ho recorden, de l’Institut d’Estudis Andorrans, de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i del centre associat de la UNED a la Seu. Els honors els farà María Jesús Pérex Agorreta, degana de la Facultat de Geografia i Història de la UNED amb Los confines del Pirineo: una mirada romana. Dit d’una altra manera: com ens veien els ianquis de l’antiguitat? Com a remots i rústics semibàrbars? L’artefacte es traslladarà demà al Centre de Congressos de la capital, i a més de dirimir-se d’una vegada el plet del jaciment medieval de la Margineda –poblat o castell?– el mig centenar llarg de ponències i comunicacions que s’hi llegiran durant tot el cap de setmana auguren una aproximació sovint inèdita al que passava per aquí dalt ahir, abans-d’ahir i encara més enrere, posem que fins al neolític. A continuació repassem el contingut d’una desena de les comunicacions, a mode de prometedor tastet de l’àpat de veritat.

La primera catedral

La recent intervenció arqueològica a la catedral de la Seu, enllestida a l’abril, ha tret a la llum les primeres restes arquitectòniques de la primeríssima catedral paleocristiana, datada entre els segles IV i V. Es tracta d’una estructura de planta absidal datada als segles V i VI, que va resultar afectada per la fonamentació del temple actual i que podria estar relacionada amb la primera seu episcopal. I es troba, atenció, a la façana nord de l’actual complex catedralici. Ho defensaran els arqueòlegs Walter Alegria i Òscar Augé, que han participat en l’última campanya, a Primeres evidències arquitectòniques del primitiu temple paleocristià?.

Bruixes, més bruixes

A Pau Castell el coneixem perquè des de fa un parell d’anys s’ha dedicat a censar les nostres bruixes. Segons l’últim recompte li havien sortit mig centenar llarg, entre l’escaldenca Caterina Yvona (1430) i Joana Tomasa del Tarter (1593). Qualsevol dia conclourà aquell sensacional projecte d’ubicar les nostres fetilleres –acusació, condemna, lloc i any d’execució– en un mapa interactiu que podrem consultar des de casa. Mentrestant, i per obrir boca, a Noves reflexions sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa proposa afegir la zona pirinenca al costat dels altres dos gran focus de la bruixeria continental: la del Valais Delfinat i la del nord d’Itàlia. Ja des dels primers decennis del segle XV, sosté, es troben per aquí dalt (o millor, per aquí baix) referències explícites a l’aplec nocturn, infanticidis, l’ús d’ungüents, metzines i maleficis i fins i tot fórmules per desplaçar-se per via aèria. Prou argument per concloure l’existència, diu, d’un nou focus pel que fa a l’aparició del crim de bruixeria: en diu el Paradigma Pirinenc.

Les cases del segle XVI

David Mas repassarà les característiques generals de les cases dels segles XVI i XVII –estructura, façanes, obertures, distribució, annexos– a partir de quatre dels exemplars més ben conservats: la Casa Blanca de Segudet, cal Pal de la Cortinada, cal Solana d’Andorra la Vella i cal Guitart de Juverri. Són, diu, “edificis de formes senzilles, poca alçada i volum reduït, que rarament sobrepassen els dos pisos; les façanes, llises i sense balconades; amb balcos d’ampit i finestres sense vidres, tampoc tenen golfes i els envans interiors consisteixen en murs de pedra”.

La factura de la llum al XIX

Quant combustible gastava durant un any una casa tradicional aixecada en una vall pirinenca del segle XIX per mantenir la temperatura interna? Com hi influïen la temperatura exterior, la radiació solar i l’ombra que projectaven les muntanyes veïnes? Quina importància tenia el lloc triat –obac o solana– a l’hora de gastar més o menys llenya per escalfar la casa? Aquests són alguns dels dubtes que es plantegen (i resolen) Oriol Travesset, Marc Galabert, Marc Pons i Alan Ward a Modelització de les necessitats energètiques d’una família pirinenca a la segona meitat del segle XIX. Segur que no s’ho havien plantejat mai i, en canvi, ara volen saber-ho.

El Madriu, altra vegada

Olivier Codina i Abel Fortó creuen els resultats de les dues campanyes de prospecció a la vall del Madriu amb la documentació disponible per fer balanç –s’ha documentat 1.700 estructures, distribuïdes entre els 1.300 i els 2.500 metres d’altitud, en el 56% de la vall que s’ha prospectat– i identificar (i datar) les successives fases d’explotació d’aquest paisatge que és –segur que ho recorden– patrimoni de la humanitat.

En català, però a poc a poc

Com i quan es va anar implantant la normativa fabriana, especialment l’ortografia, a la pràctica administrativa del Consell? De seguida que la nova normativa era adoptada a Catalunya? O hi havia un decalatge? Si és així, quin? Quins eren els errors més recurrents, i per què es produïen? I quin paper hi tenien els secretaris, en aquest procés de normativització? Jesús Bach, graduat en llengües i literatures modernes, mira d’escatir-ho a La implantació de la normativa fabriana al Consell General.

Un bisbat, 678 parròquies

Al segle XIV, és clar, que és el que ha estudiat Josep M. Palau a partir sobretot de la visita pastoral al bisbat d’Urgell del 1312 i 1315 que es conserva a l’arxiu episcopal de Vic. És el mateix document que li va servir per analitzar el profund arrelament i la sorprenent extensió de la institució de la majordoma entre els nostres eclesiàstics del XIV, a banda d’altres pecats menors. Ara s’ha proposat completar l’organització territorial del bisbat –parròquies, deganats, oficialiats i arxiprestats– als segles XVI, XVII i XVIII, gràcies a les visites del 1575 i del 1758. La cosa promet.

Regalar per quedar bé

Es veu que era costum al segle XVIII que l’Ajuntament de la Seu d’Urgell obsequiés particulars i autoritats amb un reguitzell de productes de boca, ordenats segons una estricta jerarquia –no se li regalava el mateix a tothom: depenia de l’estatuts de cadascú–, segons el calendari i seguint un estricte protocol. Carmen Xam-mar s’ha preocupat per investigar quins eren aquests aliments; quina, la jerarquia, i amb quin objectiu es prodigaven aquests presents.

Els Ubach de les Bons, demografia i també Canillo

I acabem amb el reglamentari calaix de sastre: Domènec Bascompte repassarà l’establiment, consolidació i evolució de les institucions locals a la parròquia de Canillo entre els segles XIV i XVIII; Sara Ubach, les relacions de poder i la política matrimonial de la família Ubach de les Bons al segle XV; i Jordi Buyreu, els primers resultats de l’estudi demogràfic d’Andorra entre els segles XVI i XIX, amb recompte numèric, moviment estacional i reconstrucció de famílies.