La col·lecció més dura del món

Casi Arajol cedeix a Ordino set encluses que s’exposaran al racó batejat amb el seu nom.

Hauran sentit a parlar de col·leccions de mil i una andròmines: des de les més convencionals, posem-hi monedes, segells i bitllets, fins a les que requereixen una cartera prodigiosa, posem que parlo dels vehicles antics, pasant per pins, cromos, botons, mugs, posavasos, pintes, xiclets, càmeres, màquines d’escriure, pastilles de sabó, vitoles de cigars, sobres de sucre, caixes de mistos, encenedors, ampolles de cervesa, etiquetes de fruita... En fi, que hi ha col·leccions de tot el que es puguin imaginar. Però probablement mai no haurien pensat que es podien col·leccionar encluses.

Mai... excepte si han passejat alguna vegada per davant del xalet Arajol de la capital: si és així, segur que els han cridat l’atenció aquests blocs de ferro distribuïts de forma aparentment capritxosa pel jardí del xalet. Perquè Casi Arajol col·lecciona encluses: “Podria haver-me donat per arreplegar segells, i potser m’hauria estaviat algun ensurt, perquè si et cau un segell al peu no passa res. Però em va donar per les encluses”.

La pregunta és òbvia: per què? I la resposta té a veure amb el rosebud del ciutadà Kane, i també amb la dèria de Sergi Mas per la tipologia, que va mamar a la impremta familiar del Raval barceloní i que l’ha convertit en un formidable creador de tipus de lletres: “Ho dec portar a l’ADN. El meu avi era traginer i ell mateix es ferrava els matxos. I a la Seu hi tenia un altre padrí que era carreter i ferrer, i a l’estiu m’entretenia picant les ferradures a l’enclusa. Per aquelles coses que passen no en vaig poder conservar les eines, però em devia quedar el cucquet a dintre perquè a partir de cert moment, sempre que anava a una fira de broncanters i veia una enclusa, me l’enduia”.

Dit així, el lector potser pensarà que Arajol en té deu o dotze. Error. En té més de mig centenar de totes les mides i procedències: catalanes, fàcilment distingibles perquè estan clavades al tronc que els fa de suport; franceses, que descansen sobre quatre potes de ferro. Però també anglosaxones, marroquiones, centreeuropees, de l’Europa oriental...  Menys d’andorranes, punyeta. Totes amb les seves dues banyes, una de cònica per estirar i fer formes rodones, i l’altra de quadrada per aplanar la peça de ferro. Perquè una enclusa serveix per això: per modelar el ferro roent i donar-li forma de ferradura, forrellat, llàntia, espasa, punyal, cercle de barril, clau... N’hi ha de massisses, grans com caixes de sabates XXL, que poden enfilar-se fins als 300 quilos i que necessitaries quatre homes per moure-les de lloc; i n’hi ha també de portables, llargues i esveltes, que els ferrers carregaven al llom del matxo i s’enduien d’aquí cap allà.

Perquè l’enclusa era l’oficina del ferrer –no dels fargaires, que eren els que transformaven en lingots de ferro el mineral que sortia de la mina. El ferrer treballava a la forja, en un ofici que es transmetia de pares a fills. N’hi havia hagut a Canillo, a Sant Julià i a la capital –Nicolau Bartumeu, l’avi de l’excap de Govern, tenia la forja al cap del Carrer, on avui hi ha el Faisan, i per això hi ha qui encara el coneix com el Jaume de cal Ferrer– “i jo mateix vaig arribar a veure treballar el d’Ordino”.

I precisament Ordino és el destí d’una part de la col·lecció d’encluses del nostre home d’avui: el Comú ha habilitat al camí dels Cóms, al passeig que baixa des de Casa Rossell fins al Centre Esportiu, el que ha anomenat El Racó d’En Casi Arajol, que és exactament el que suggereix el nom: un tram del camí on ha plantat les set encluses que ha cedit per mig segle a la parròquia i que es quedaran en aquest sensacional espai. És com un resum de la col·lecció mare, estan clavades a la soca que els fa de suport, son quasi totes d’origen català i francès i estan datades al segle XIX. Ho sabem perquè en moltes d’elles el ferrer es va entretenir a gravar l’any, una feina que de vegades completava amb una sanefa de filigrana.

Treguin el nas pel racó d’en Casi a Ordino i veuran una cosa que els semblarà no ja d’un altre temps, sinó d’un altre món. I ho és. I si els agrada, estirin el coll a pròxima vegada que passin per davant del xalet Arajol. I veuran.