La crònica d'Iñaki Rubio sobre l’última pena de mort, l’1 de setembre

Feia anys que en parlàvem i per fi li ha arribat l’hora: serà l’1 de setembre i a la gironina editorial Comanegra quan Morts, qui us ha mort? S’enfilarà pels aparadors de les llibreries. Ja saben: la pacient reconstrucció del crim perpetrat la matinada del 31 de juliol del 1943 a cal Gastó de Ransol, que va acabar amb la mort de l’hereu de la casa, Antoni, a mans del seu germà Pere, i del calvari judicial que va concloure el 18 d’octubre d’aquell mateix any amb la lectura pública de la sentència de mort i l’execució immediata que va tenir lloc al cementiri. Atenció al subtítol, Crònica de dos crims: l’últim condemnat a mort d’Andorra, perquè Iñaki Rubio revisa el cas amb la clara intenció de delatar un manifest error judicial: Pere Areny era un home amb les facultats mentals pertorbades, extrem que era de públic coneixement, i ningú no va tenir ni el valor ni la compassió de demanar clemència: només que s’hagués aixecat una sola veu durant la fatídica lectura de la sentència se li hagués hagut de commutar la pena de mort per la presó a perpetuïtat. Però ningú no va dir ni mu i Pere va acabar lligat a un pal i afusellat. Rubio fa desfilar per la seva quest batlles, consellers, notaris, mossens, policies, veïns i, naturalment, el pobre Pere, i allà on no arriben els documents hi afegeix unes engrunes de ficció, s’allunya del relat i de la novel·la que havia practicat fins ara (Trencadís, L’altre costat del mirall, Bestiari pirinenc) i completa amb voluntat de cronista un episodi que Antoni Morell ja va explorar des d’un punt de vista estrictament literari a Set lletanies de mort, la novel·la fundacional de la nostra literatura.