“La cultura no ha sigut una qüestió d’Estat ni identitària”, conclou Gibert

Demolidor, sí, encara que ho vestís amb bones paraules i un to eminentment conciliador, cosa d’altra banda previsible pel tarannà de Toni Gibert i perquè aquest patracol extraordinari que respon al poc prometedor títol d’Aproximació a la política cultural d’Andorra respon a un encàrrec de la Fundació Reig avalat pel ministeri de Cultura.  Gibert, músic i compositor (recordin l’òpera vertical al Jambo de fa un parell d’anys) professor i ara també referència obligada en la matèria, ha consagrat un any a analitzar les polítiques culturals de les nostres administracions i agents culturals, i de les desenes d’entrevistes i el suport demoscòpic d’una enquesta d’usos culturals encarregada ad hoc pel CRES n’ha extret unes quantes conclusions que haurien de servir de fonament per al Llibre Blanc que la ministra, Sílvia Riva, diu que està en fase de redacció i que veurà la llum el primer trimestre de l’any que ve.

I què diu exactament, Gibert? Per resumir, que la cultura al nostre país “no és una qüestió d’Estat, ni tan sols identitària”, com ho demostra per exemple el fet que la formació artística està relegada a les extraescolars i la conseqüència directa que això té en la formació –més aviat, en la no-formació– dels futurs consumidors de productes culturals. Les polítiques culturals, ve a dir, s’han generat a batzegades i s’han mantingut per inèrcia, no hi ha hagut cap mena de visió a llarg termini, ni molt menys una idea clara de quin n’era l’objectiu. Com diu Gibert, “no responen a cap idea unitària: cada administració, cada departament, cada gestor cultural ha engegat polítiques basant-se en la seva idea del que s’hauria de fer”. Encara més, “no trobem a les polítiques culturals andorranes res que ens pugui indicar quin tipus de paper volen atorgar a la cultura. La majoria d’accions van encaminades a perpetuar pràctiques concebudes fa temps. No hi ha una idea general del que significa fer política cultural, i els agents tendeixen a gestionar el dia a dia”.
Una dinàmica gens encoratjadora que es completa amb la invisibilitat del sector cultural: “No s’ha detectat cap mesura per convertir la cultura i el teixit creatiu en una alternativa al model econòmic. Només s’han recollit accions de rescat, com la compra de llibres i la contrac-tació d’artistes per a esdeveniments puntuals. L’única relació de la cultura amb el desenvolupament econòmic és l’ornament de l’oferta turística. Moltes accions culturals tenen en compte la variable turisme, però molt poques accions turístiques tenen en compte la varibale cultura”. El més inquietant de tot això probablement és que, adverteix l’autor, la inversió global en cultura és equiparable a la dels països del centre i del nord d’Europa, a la vegada que la despesa en cultura és la primera que retallem quan van mal dades, i en això, que denota falta de convicció i la inexistència d’una visió estratègica de la cultura, ens acostem més al model meridional que no al nòrdic.
    
En el revers d’aquesta radiografia hi ha la convicció de Gibert que “la bona voluntat i la feina” dels actors culturals ha aconseguit crear un teixit cultural estable i amb potencial de creixement”.

Però les conclusions que es deriven de l’enquesta del CRES no conviden precisament a l’optimisme. Atenció: un 70% dels enquestats no va visitar durant el 2019 cap galeria d’art, cosa que tampoc té gaire de sorprenent en un país on les galeries es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara en sobren. El 60% diu que no ha anat ni una sola vegada al teatre, i el 84%, a un espectacle de dansa, un percentatge similar als que no van trepitjar un auditori per assistir a un concert de música clàssica (82%). La sorpresa és que el 60% tampoc no va anar a un concert de música moderna, i parlem del 2019, no del 2020 pandèmic, i la dada més desoladora de totes toca a la lectura: el 30% dels nostres conciutadans no va llegir l’any passat cap llibre, ni un de sol, i un altre 37% en va llegir entre un i quatre.