Diari digital d'Andorra Bondia
Sam Bosque, Eve Ariza i Laurence Jenkell, tres de les cinc úniques dones que van tenir l'honor d'una indivisual el 2017.
Sam Bosque, Eve Ariza i Laurence Jenkell, tres de les cinc úniques dones que van tenir l'honor d'una indivisual el 2017.

La (des)proporció àuria: cinc a una


Escrit per: 
A. L. / Foto: Jonathan Gil

Tan sols cinc d’entre la seixantena d’exposicions que es van programar el 2017 es van consagrar a dones artistes.

Sap per ventura el lector quantes exposicions es van programar el curs passat en el nostre racó de món? La resposta, sense posar-nos exquisits en el que hem d’entendre per exposició i posant al mateix sac les que van tenir lloc en museus i galeries que s’hi dediquen de forma regular i professional, i també les que es van programar en sales, vestíbuls, locals comercials o de nit i altres espais més o menys improvisats, la resposta, dèiem, és que voregen la seixantena. I és probable que ens en descuidem alguna.

D’aquesta seixantena, prop de la meitat, posem que entre 25 i 30, les haurem de considerar col·lectives; la resta van ser individuals, és a dir, consagrades a un sol artista. I arribem per fi al tall de la qüestió: de la trentena d’individuals que es van programar el 2017 per aquí dalt, 21 van tenir com a protagonistes noms masculins, i tan sols vuit, noms femenins. Vuit.

Encara més: d’aquestes vuit, n’hauríem de descomptar com a mínim tres –la que el CAEE li va dedicar a Coco Chanel, més com a col·leccionista i mecenes que no com a artista, així com la d’Aurora Bertrana a la Universitat d’Andorra, en què formava tàndem amb el seu pare, Prudenci, i Nippon, al cicle Geografies d’Ordino, en què la fotògrafa catalana Tina Bagué compartia honors amb el també fotògraf Toru Morimoto– i el resultat final són cinc: cinc individuals consagrades a dones artistes entre una seixantena d’exposicions i davant la vintena que van protagonitzar als seus col·legues masculins.

I les cinc magnífiques són aquestes: Lola Barranco, al Bingo Star’s; Gemma Nogueroles, a l’efímer espai expositiu del centre Júlia; Roser Casanovas, al vestíbul de La Llacuna; Sam Bosque, al Museu del Tabac; i Laurence Jenkell, a l’ArtAlRoc. Cap més. Cinc de 21, doncs: una proporció d’una a cinc que –diu Aurora Baena, historiadora de l’art especialitzada en qüestions de gènere que ha fet el recompte– no ens converteix en un racó especialment misogin d’Occident perquè la trobaríem molt probablement repetida als països del voltant –la primera individual que el Prado va consagrar a una dona va ser el 2016: la pintora holandesa Clara Peeters– i que pràcticament calca el balanç del 2016: entre les 61 exposicions que es van programar aquell any, tan sols vuit van ser individuals femenines.

El programador, decisiu

En honor a la veritat caldria introduir un parell de matisos: d’entrada, la participació d’Eve Ariza a la Biennal, comissariada d’altra banda per Míriam Ambatlle. Val a dir que l’aventura veneciana ha sigut des dels inicis rigorosament paritària i de forma aparentment natural, sense necessitat de quotes ni normes. També cal recordar que tant comissaris com galeristes, gestors i programadors museístics són places que acostumen a estar en mans femenines –només cal que repassin mentalment el panorama nacional–, però es produeix la paradoxa, insisteix Baena, que aquest quasi-monopoli no es tradueix en una major presència de la dona a la programació.

Més matisos: la desigualtat es tradueix també en l’espai expositiu. Les dones rarament exposen en museus de primer nivell –amb les excepcions de Jenkell, Bosque i Ariza– sinó en espais menors o, diguem-ne, alternatius, i la desigualtat es constata abans i paradoxalment a l’hora de programar noms de primera fila internacional que en les artistes locals, que són prou conegudes i competeixen de tu a tu amb els col·legues masculins.

Però, per què es produeix aquesta tan flagrant com sorprenent disparitat? Baena descarta d’entrada cap mena de conspiració per ocultar la dona en el món de l’art. Simplement, proposa, respon a una certa inèrcia de la qual els comissaris, galeristes i gestors són els primers responsables, perquè ells són els encarregats de dissenyar les programacions i de seleccionar els artistes que millor s’hi adiuen. I tots plegats som víctimes, diu, d’una política cultural esbiaixada que hem heretat i que determina decisivament les nostres eleccions: quan penses en els grans mestres de la història de l’art o en grans artistes internacionals, els primers que et venen al cap són noms d’homes: “Fora dels àmbits més conscienciats en qüestions de gènere, quanta gent sabria dir cinc noms de dones artistes de primeríssima fila no ja contemporànies, sinó del segle XX? Sospito que, després de Frida Kahlo, molts tindrien dificultats per completar la llista. I no els culpo, perquè és el que ens han ensenyat”.

Per això passa de llarg de les quotes i insisteix en el paper decisiu de comissaris, galeristes i gestors. Són ells, diu, els encarregats d’aplicar el que anomena “polítiques culturals orientades a la igualtat de gènere”. I això no vol dir altra cosa que demanar-se: per a aquesta exposició i sobre aquesta temàtica concreta, hi ha alguna dona artista del mateix nivell que els seus col·legues masculins que hi pugui tenir lloc? S’ho han plantejat, els gestors que aquest curs n’han programat cinc individuals, cinc, als museus i galeries del país? O simplement han tirat pel dret i han agafat els primers noms que els han vingut al cap, que casualment són (quasi) tots homes

No es tracta, conclou, de discriminació positiva, ni d’aplicar cap quota. Tan sols de plantejar-se honestament aquestes preguntes. En el reduït àmbit local es podria donar el cas, diu, que no hi hagués cap dona que respongués al perfil. “En l’internacional, això és simplement impossible. Pots trobar dones que toquen qualsevol tècnica, tema o disciplina al mateix nivell que els homes. No hi ha excusa.”

Ull-Nu demostra que és possible

Facin la prova del cotó: Jenkell de banda, quantes artistes de renom internacional han desfilat pels museus i sales del país? Són tan poques que fins i tot les recordem: la pintora Kathe Kollwitz, fa tres lustres, tres, a la sala de Govern, i Niki de Saint Phalle, el 2011 al Museu del Tabac. I no és tan difícil. Només es tracta de parar atenció, d’anar més enllà dels noms habituals. Que és possible ho ha demostrat el festival Ull-Nu amb la fotoperiodista Joana Biarnés. Els últims temps han estat circulant per Espanya estupendes exposicions d’artistes, com Sonia Delaunay (al Thyssen de Madrid), Louise Bourgeois (al Picasso de Màlaga) i Maruja Mallo (a la galeria Guillermos de Osma de Madrid).

Andorra
art
igualtat
paritat
Aurora
dia de la dona
feminisme
Jenkell
Eve
Sam
Bosque

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte