La G(randeur) oculta

A mitjan dels anys setanta Serge Homs, escultor francès (les arrels familiars s’enfonsen a la Catalunya Nord, a Ceret) va rebre l’encàrrec de l’Estat francès de concebre i realitzar una escultura monumental que il·luminés el Lycée Comte de Foix. Ell va crear Le grand G. “Com es tractava d’un centre escolar vaig pensar en una lletra de l’alfabet, i que fos una lletra amb implicacions filosòfiques, com gnosis, i per la qual comencen no poques paraules importants, com grandeur o génération”. Això ho recordava ahir, de visita per les Valls. D’ençà que es va instal·lar l’obra a penes l’havia tornat a veure en una ocasió, un parell d’anys més tard. Ahir va haver de marxar de buit: el centre educatiu està tancat i no la va poder veure. Experiència que ha hagut de compartir amb la resta de la població perquè –i aquí volíem venir a parar– de l’existència d’aquesta peça no tenien constància ni els especialistes en escultura pública: està ubicada en un jardinet interior, només visible des d’algunes aules i que no és accessible a la comunitat educativa. Això l’ha preservat, segurament. Però també l’ha fet caure en un immerescut oblit.

 

És a Josep Maria Ubach a qui correspon el mèrit de fer-la sortir a la palestra, com una de les troballes que incorporarà al catàleg raonat en què treballa. I no és cosa menor, sinó major que diria un ínclit mandatari, perquè Le grand G es pot situar (de moment és sols hipòtesi) com la primera escultura pública moderna que es va instal·lar a Andorra, proposa Ubach. Ahí queda. A banda, el mateix Homs la considera una de les seves peces mestres. 

 

Sorprès es mostra el mateix Ubach en reconèixer que “jo mateix, després de trenta anys al ministeri de Cultura, no sabia res de la peça fins fa un parell de mesos”. Per posar-hi remei, escultor i glossador s’han aliat i el següent pas –a banda de tornar en un moment més propici, en el cas d’Homs– serà contactar amb l’ambaixada de França per proposar un canvi d’emplaçament. Si més no, qualsevol acció que faci més visible l’escultura. Fins ara només ha estat a la vista dels escolars, que no sembla el públic més capaç d’apreciar-la sense la guia adequada. Pel que fa als directors del liceu, començant pel recentment traspassat Eduard Rossell (es va instal·lar en la seva etapa) “estaven segurament més motivats pels resultats educatius que per l’art”, reflexiona Ubach. L’obra requereix accedir a l’espectador, insisteix, “perquè una obra d’art que no es pot veure no comunica i per tant resulta un fiasco des del punt de vista de la comunicació cultural”.

 

Aquestes són les intencions, o més aviat els desitjos, d’Ubach i Homs, que es projecten cap al futur. Però tornant al passat, l’escultor recordava ahir el moment en què va pensar l’obra, executada al seu taller parisenc. “Vaig treballar amb tota la llibertat, només em van assenyalar l’emplaçament concret, decidit per l’arquitecte”, que va ser Jean Bordes, de Foix. La peça, realitzada en duralinox (una composició particular de l’acer inoxidable, que l’ha mantingut immaculada al llarg de les dècades), es va assentar sobre un minúscul estany. L’esperit de l’obra forma part d’una sèrie de realitzacions monumentals ubicades a França i a l’exterior, explica Homs. “Sempre he volgut que cada peça es correspongui amb l’esperit del lloc, que estigui en harmonia amb l’arquitectura i que en el pla filosòfic  expressi una idea”. D’aquí la tria “una mica literària” de la lletra majúscula. En el cas d’un encàrrec similar a Clermont-Férrand, diu a tall d’exemple, va executar una gran cèl·lula: anava a la facultat de medicina. Sempre, mantenint “l’esperit geomètric” que manté en l’art monumental, destaca. 

 

Homs va participar en la creació  de l’École Nationale Supérieure des Beaux Arts d’Abidjan, confiada per André Malraux al seu pare, el també escultor Marcel Homs.