Diari digital d'Andorra Bondia
Albert Villaró i Eudald Guillamet, en els prolegòmens dels Debats, ahir a la sala d’actes de MoraBanc.
Albert Villaró i Eudald Guillamet, en els prolegòmens dels Debats, ahir a la sala d’actes de MoraBanc.

La guerra dels 44 anys i altres ‘fakes’ històrics per picar


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

L’historiador Albert Villaró separa el gra (ben poca cosa) de la palla (quasi tot) de la suposada pau que Andorra i Alemanya van firmar el setembre del 1958 i que posava fi a les ‘hostilitats’ iniciades el 1914, amb l’esclat de la I Guerra Mundial. Va ser ahir a la primera jornada dels Debats de la SAC.

L’episodi probablement els resulti familiar, perquè periòdicament surt als papers al costat del bon Borís, Príncep Sobirà i Suprem, i d’altres mostres portentoses de la peculiar idiosincràsia andosina: Andorra i l’imperi alemany van estar tècnicament en guerra des de l’esclat de la I Guerra Mundial, el setembre del 1914, fins que al setembre del 1958 les dues potències van firmar la pau i Europa, el món i l’univers sencer van respirar tranquils. Es veu que els aliats es van descuidar de convidar-nos a les converses que van concloure amb el Tractat de Versalles, que posava fi a la I Guerra Mundial, i que per això mateix Andorra i Alemanya van ser enemigues i sense saber-ho durant els 44 anys següents, inclosos, aix, els de la II Guerra Mundial. La història és extraordinària, sensacional. Llàstima que sigui un fake absolut. Així ho va defensar ahir l’historiador Albert Villaró en la primera jornada dels Debats de Recerca Històrica que la SAC ha convocat aquest any sota el lema d’Instantànies històriques i que conclourà avui a la sala d’actes de MoraBanc.

Doncs bé, Villaró s’ha pres la molèstia d’anar a les suposades fonts de la notícia de la guerra andorranogermànica, i resulta que tot plegat neix d’un remot breu d’agència que el New York Times va publicar a la penúltima pàgina de l’edició del 25 de setembre del 1958. Sense firma ni naturalment documentació ni referències que l’avalessin. Però la notícia era tan exòtica i tan llaminera que va fer fortuna, fins al punt que Wikipedia li dona carta de naturalesa a la versió anglesa de l’entrada Història d’Andorra, i fins i tot apareix a Wars Extended by Diplomatic Irregularity, un d’aquests llistats a què són tan aficionats els anglosaxons, al costat d’altres episodis no menys memorables com les hostilitats entre les illes Sorlingues i Holanda, que van esclatar el 1651 i que es van allargar (oficialment) fins al tractat de pau del 1986, i la guerra que la localitat granadina de Huéscar va declarar el 1806 a Dinamarca, aliada a l’època de l’invasor gavatx a la Guerra del Francès (des del punt de vista català) i de la Independència (des de la perspectiva espanyola). Es veu que el 1981 un historiador local sense gaire feina va desenterrar el dossier i va aconseguir seure els dos contendents en una taula de negociació per firmar la pau després de 175 anys. Probablement, ell era l’únic que sabia que Huéscar i la pàtria de Hamlet estaven en guerra, però la cosa li va sortir tan bé que avui forma part d’aquest formidable llistat.

Nosaltres també hem tingut aquesta fortuna, i de tant en tant algun intrèpid exhuma el suposat tractat de pau del 1958 entre Andorra i Alemanya. Un document que ningú no ha vist mai, que no se sap ni on ni qui va firmar. Però això és el de menys. Villaró no li fa fàstics en aquesta publicitat gratuïta, però –adverteix– ens ha de posar sobre la pista que Wikipedia no és precisament ni la Britannica ni l’Espasa i que convé no prendre l’oceà d’informació que conté per paraula de Déu –ni tan sols d’historiador–, i en qualsevol cas s’atreveix a suggerir que una pentinadeta editorial, “més que res per informar els hipotètics lectors interessats en la bel·ligerància andorrana a la I Guerra Mundial que el nostre país no estava el 1914 precisament en condicions de declarar la guerra a ningú, i molt menys a l’imperi alemany, i que el 1958 teníem altres neguits que no firmar paus imaginàries amb enemics inexistents”.

La ponència de Villaró, sota el suggestiu títol de Què no sabem (encara) de la història d’Andorra, va ser la tercera de la jornada inaugural dels Debats, després d’Eudald Guillamet i Oliver Vergés. Avui, més, amb Joan-Lluís Ayala (Repercussió de la I Guerra Mundial al Principat), Jordi Buyreu (Estudi demogràfic de l’Andorra moderna) i Pau Castell (La cacera de bruixes a Andorra), entre altres propostes igualment suculentes.

 

Les argolles de Fontargent, l’emperador Galiè i la pastoreta andorrana

Entre els molts capítols de la nostra història que es mouen en els llimbs de la llegenda i la mistificació i que Villaró va repassar estupendament ahir hi ha el mite de les argolles de Fontargent, que els nostres fallaires encara busquen afanyadament cada mes de juny. L’origen, diu, cal buscar-lo en certa historiografia del Renaixement espanyol que Antoni Foter i Rossell va donar per bona: es tractava de les marques que suposadament delimitaven la frontera entre Hispània i la Gàl·lia, o entre el Mediterrani i l’Atlàntic, no està del tot clar, i que l’emperador Galiè en persona es va prendre la molèstia de plantar per aquí dalt, posem que cap al decenni del 260 de la nostra era. El bon Francisco de Zamora, el del cèlebre Qüestionari, que ens va visitar el 1788, s’hi va mostrar especialment interessat i va organitzar una expedició a Fontargent per localitzar les argolles del dimoni. Va fracassar, òbviament, però les devia tenir clavades al cap perquè des de la distància encara insistia als seus interlocutors andosins perquè perseveressin en la recerca dels ferros. Es veu, diu Villaró, que li anaven donant llargues, fins al punt que va convèncer el seu home a la Seu, el pare Izquierdo, dels agustins, perquè hi tornés a pujar. Tampoc se’n va sortir. De fet, l’únic testimoni que afirma haver vist les esquives argolles és una pastoreta que se les va topar de casualitat i que sostenia que tenien l’amplada d’un barret i el gruix d’un braç. La dona va tenir la sàvia pensada d’endur-se a la tomba el secret de la localització exacta de l’andròmina. Si no, és possible que avui estiguessin oblidades al magatzem de qualsevol col·lecció o museu Runer avall. Si és que mai van existir, esclar.

 

 

Albert Villaró
Debats de recerca

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte