Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Engordany, Escaldes, Inquisició, hugonots, protestantisme i Inquisició, Montserrat Palau, Casa Ribot, Joana de Navarra, Enric IV, Bernat Ribot, Joanot Ribot, Macià Ribot, Miquel Vesiat, Antoni Rossell
Andorra, Engordany, Escaldes, Inquisició, hugonots, protestantisme i Inquisició, Montserrat Palau, Casa Ribot, Joana de Navarra, Enric IV, Bernat Ribot, Joanot Ribot, Macià Ribot, Miquel Vesiat, Antoni Rossell

La Inquisició i els Ribot: crònica d'una... ¿obsessió?


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Començarem pel pobre Bernat Ribot, paraire d’Escaldes i que fins i tot tenia àlies: Moreig. I li diem pobre perquè és l’únic dels protagonistes d’aquesta pàgina de qui sospitem que va acabar malament. Fatal. Som a principis del 1585 i resulta que el nostre home es va veure embolicat en un afer fosc: la mort d’un suposat bandoler a mans d’un home de la seva mateixa partida en el moment que un familiar de la Inquisició –i per familiar hem d’entendre “agent”– anava de detenir-lo. El pobre Ribot, que fa tota la fila que en aquest episodi va servir com a cap de turc, va ser acusat d’haver immobilitzat la víctima abans del cop fatal. No s’entén com es va acabar convertint en l’únic culpable del succés, perquè es veu que ell el que pretenia era precisament ajudar l’home de la Inquisició, però el cas és que el Sant Ofici el va trobar culpable i el va condemnar a la pena màxima: mort a la foguera.

La sentència s’havia d’executar a Barcelona, però també aquí el bon Ribot va tenir mala sort: es va convertir en motiu de disputa jurisdiccional entre la Inquisició, que l’havia jutjat, i la Reial Audiència –és a dir, la justícia reial o ordinària–, que es nega a combregar amb la roda de molí que l’homicidi constituís un delicte d’heretgia o contra la fe i en conseqüència –al·legaven els jutges reials– l’home no podia ser condemnat a la pena mort, sinó només a galeres. La cosa s’allarga i el pobre Ribot, tancat vés a saber en quina llòbrega masmorra, es posa lògicament malalt i l’11 de març ingressa a l’hospital de la Santa Creu.

La descripció que en consta al Llibre d’entrades és ben poc animosa: “Bernat Ribot, natural de les Caldes, fadrí parayre; porta capa de pastor, casaca de burell colenta, calçons de burell ros soffert, baixos blaus, sabates usades, gorra negre, camisa; tot dolent y sense diners.” Els auguris no són precisament favorables, però com que no sabem com es va resoldre el cas i al Llibre d’entrades tampoc no hi figura la reglamentària anotació que es practicava quan el pacient traspassava, tot plegat permet imaginar un final no necessàriament funest: potser va acabar a galeres, aquell Ribot paraire de les Caldes, i no a la foguera...

Doncs aquest és un dels molts i suculents episodis recollits per Montserrat Palau Martí a Protestantisme i Inquisició a Andorra al segle XVI, i si en parlem avui i aquí és perquè divendres, precisament, es va complir el primer centenari del naixement d’aquesta historiadora, etnòloga i ocasional novel·lista laurediana traspassada el 2004. Un centenari que hauria passat absolutament desapercebut si l’Arxiu Nacional no li hagués dedicat l’últim post. Sobta, perquè altres efemèrides que no ens toquen ni de prop ni de lluny se celebren amb tots els ets i uts. Però això és el que passa als països sense memòria que intenten fabricar-se’n una a preu de saldo.

L’amenaça protestant

Tornem, en fi, als Ribot escaldencs del XVI. Hiperactius com pocs, perquè a més del pobre Bernat en trobarem dos més, a les pàgines de Protestantisme i Inquisició, amb millor fortuna: el primer, cronològicament, és Joanot, també de les Caldes, de carrera tan il·lustre com problemàtica: batlle episcopal el 1569 i veguer comtal el 1571, tindrà la rara habilitat de concitar les enemistats d’uns i altres: el capítol de la catedral l’acusa de no ser “tan catòlic com seria menester” i “amic dels hugonots”, un clàssic, i insta el Sant Ofici a detenir-lo. Sense èxit perquè el Capità General de Catalunya té el seny de no atiar el foc a la frontera; però és que també el governador de Foix, el cavaller Joan de Sers, conspira per destituir-lo; ell s’hi resistirà hàbilment al·legant que l’autoritat com a veguer l’hi confereix la comtessa de Foix -Joana de Navarra, a l'època- i no el governador.

El tercer Ribot en discòrdia és un tal Macià, no sabem si escaldenc o no, familiar de la Inquisició, que és acusat pel mateix Sant Ofici –i ja hem vist que n’era familiar: ningú no n’estava del tot segur– de connivència amb la gent d’un monsieur Daudó, cèlebre capità hugonot del moment i possible contrabandista, a qui es diu que havia acollit a l’hostal que arrendava al Comú. Se’n sortirà amb l’absolució perquè “tenint un establiment públic era natural que algunes persones hi anessin amb cavalls, ignorant ell si els passaven a França”, conclou Palau. A banda dels Ribot, la historiadora segueix al llibre el periple d’un tercer client del Sant Ofici. Un peix gros, aquesta vegada: el síndic Antoni Rossell, també familiar de la Inquisició, acusat de la rècula de delictes habituals: vendre blat i bestiar als francesos, i acollir a casa bandolers i hugonots. A banda del càrrec, també l’ajudarà a sortir-se amb una multeta de cent lliures de res el fet que el seu advocat, un tal micer Rubí, estigui emparentat amb el jutge que porta el cas. Comparat amb la foguera o les galeres del pobre Bernat, la glòria.

Les de Rosell i dos dels Ribot, Bernat i Macià, són les tres úniques causes, diu Palau, que tenim constància que van ser jutjades pel Sant Ofici en els dos decennis justos que va tenir presència al nostre racó de món: entre el 1581, quan l’inquisidor Aymà passa per aquí i nomena els familiars “amb l’aprovació general de la població”, i el 1601, quan el comte de Foix –Enric IV, que des del 1589 era també rei de França– deixa les coses clares davant la usurpació de jurisdicció per part del que per ell no és sinó un tribunal estranger: “No volem que suporteu més la dita Inquisició en nostra dita terra i us prohibim de manera expressa d’acudir a cap altre lloc per a la justícia ordinària, que no sigui davant del nostre veguer, sota pena de ser declarats rebels i desobedients.” Finis coronat opus.

La revolta canillenca del 1582

Protestantisme i Inquisició és un pou d’anècdotes poc i mal conegudes. Per exemple, el conat de rebel·lió que va tenir lloc el 1582 quan l’intent del veguer episcopal de detenir un home que pretenia passar dos cavalls a França –un clàssic– acaba amb la detenció no del contrabandista sinó d’un dels natius que s’hi oposa violentament: el canillenc Miquel Vesiat, que és portat a la Seu, jutjat i condemnat. La cosa va enervar els ànims dels canillencs: una quarantena de veïns armats de pedrenyals, diu Palau, es dirigeixen a la presó episcopal per alliberar Vesiat. No sabem com va acabar, però el cas és que després d’informar-se de l’explosiva situació, el lloctinent de Catalunya, Carles d’Aragó, destitueix el veguer i es fa més o menys l’orni amnistiant la quarantena de conjurats, dels quals en sabem nom i cognoms. Un altre episodi, com diu Palau, “dramàtic, ignorat i oblidat de la nostra història que hauria pogut tenir greus conseqüències”. A més de Protestantisme i Inquisició, en fi, Palau va escriure una dotzena més de llibres, inclosos dos estudis etnològics sobre Benin –es va doctorar a la Sorbona–, Els noms de bateig a Andorra al segle XVII, curiosíssim; l’assaig Andorra, premi Maspons i Camarasa el 1966, i la novel·la Karman o el vol fallit.

Andorra
Engordany
escaldes
Inquisició
hugonots
protestantisme i Inquisició
Montserrat Palau
Casa Ribot
Joana de Navarra
Enric IV
Bernat Ribot
Joanot Ribot
Macià Ribot
Miquel Vesiat
Antoni Rossell

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte