La mística d’una esfera

L’estrany seria que d’una sotragada en sortíssim indemnes, que continuéssim endavant com si res, exactament com fèiem en la vida anterior. Però llavors no seríem persones més o menys humanes, sinó estaquirots. Suro. Així que hom podia esperar, com a mínim sospitar, que Judit Gaset reapareixeria amb sorpresa. I així serà. Recorden, segur, els tòtems, els cubs i els cilindres, aquells trencaclosques entre orgànics i arquitectònics que la van convertir en una de les nostres artistes més recognoscibles i també més suggerents. No direm que se n’ha distanciat, perquè això d’avui és conseqüència de tot allò, però sí que ha fet un salt mortal amb tirabuixó i rosca. Adeu als plans i a les arestes. Gaset ha reduït la geometria a una sola forma perfecta, despullada, i el salt sembla ara no ja natural, sinó inevitable: com pot ser que no descobrís abans l’esfera? Doncs perquè de vegades hem de fer catacrac per adonar-nos del més evident, del que tenim al davant dels nassos. L’esfera era la continuació lògica, el pas del terrenal a l’espiritual, de la narració al mite, de la història a la mística. Ara que ho veiem és fàcil dir-ho i tot l’anterior ens sembla rústic, un esforçat combat amb el fang per fer-li dir el que nosaltres volíem. I així era impossible entendre’l. S’ha de saber escoltar. Com? Posin-se un tros de fang entre les mans i deixin endur-se per l’instint. Ens hi juguem un peix que en sortirà una bola. Una esfera. Sense principi ni fi. L’etern retorn. Entendre-ho equival a alliberar-se de totes les pors. A Gaset li ha costat tota una vida barallant-se amb el fang i un catacrac de propina. I tot, destil·lat en una sola veritat: “La meva salvació ha sigut l’amor incondicional”. Nosaltres ens ho podem estalviar agafant entre les mans les esferes que fins al 10 de febrer exposa a Art al Set. Una desena, de petit format i que prefiguren la sèrie que vindrà. Toquin, toquin.