La nova de Villaró, a la tardor

‘La companyia nòrdica’, el dietari d’un militar de la carlinada –el comte d’Espanya?–, no arribarà a temps per per Sant Jordi.

Devia ser cap a principis del 1993. Albert Villaró exercia d’arxiver a la Seu i estava a punt, a punt d’estrenar-se com a literat amb La selva moral: “Un dia va i se’m presenta a l’arxiu, ni més ni menys que Joan Perucho, a qui admirava profundament. Per sorpresa. L’home havia vingut a impartir una conferència, crec, i com que la cita era a la tarda, va decidir matar el temps mirant paperots vells. No ho vaig poder evitar: li vaig dir que tenia La selva moral al forn, i em va convidar molt amablement a enviar-li un exemplar quan el publiqués”.

Dit i fet, quan el part va tenir lloc va agafar el patracolet i se’l va portar a casa, al carrer Craywinckel de Barcelona: “Que un monstre de la literatura catalana, avui pràcticament oblidat tot i que se’n commemora aquest any el centenari, em rebés amb aquella amabilitat, m’ensenyés els tresors de la seva biblioteca i em considerés un dels seus, a mi, que no era ningú, que tot just publicava el meu primer llibret de res, em va tocar”. 

Recordava ahir Villaró l’anècdota peruchiana en la prèvia de L’autor i la seva obra a la Llacuna. Ha passat un quart de segle i una desena de llibres  des d’aquell matí a l’arxiu de la Seu, i resulta que la novel·la que farà onze, La companyia nòrdica, té un toc fantàstic inèdit en la seva obra i que l’emparenta directament amb Perucho i, és clar, amb l’alter ego gallec de l’autor de Les aventures del cavaller Kosmas, el sensacional Álvaro Cunqueiro. 

De fet, i per tancar el cercle, adverteix Villaró que La selva moral va ser escrita en molt bona part sota els efectes hipnòtics de Merlín e familia i As crónicas do Sochantre, que el havia llegit en gallec –perquè hi ha gent per a tot. Però  el cas és que, tret de La selva moral, La companyia nòrdica no té res a veure amb res del que ha escrit després. Ni amb la novel·la històrica (L’any dels francs), ni amb la sèrie ucrònica iniciada amb Els ambaixadors, ni amb la trilogia negra de Boix el Vidu. La bona notícia és que la té pràcticament llesta. La dolenta, que l’ha hagut de pentinar –“Els fonaments i els murs ja no els he tocat, però hi he canviat alguns envans i hi he fet una mà de pintura”, diu– i que seria un miracle que arribés a temps per Sant Jordi. La tornada de l’estiu és ara la data més probable.

Però que La companyia nòrdica tocava el fantàstic ja ens ho havia mig insinuat. I repatani com és a parlar-ne, no sigui cas que tot s’esguerri, com passa amb els amors secrets, ahir el devíem agafar amb la guàrdia baixa perquè per fi va accedir a revelar-ne algun detall tangencial. La trama se la reserva, així com el nom, el càrrec, els orígens del protagonista i l’epicentre geogràfic de la novel·la.

Però atenció, perquè el tall de La companyia nòrdica serà el dietari de campanya d’un militar de la primera carlinada i que la banda de Coll de Nargó hi té un paper fonamental. Català? Castellà? “Foraster!” No cal ser àugur, en fi, per intuir que el sanguinari comte d’Espanya, d'infausta memòria i destí encara més truculent, té unes quantes butlletes, per no dir moltes, per ingressar a l’univers literari de Villaró. O ell, o un de la seva corda, vaja. I tot això, amanit amb les esporàdiques intervencions d’un narrador contemporani, perquè amb La companyia nòrdica Villaró s’estrena també en l’autoficció.

No ens negaran que la cosa promet: per les referències –visitar el territori literari de gegants com Perucho i Cunqueiro sempre és una aventura portentosa–, per rescatar un període, el de les carlinades, que té tantes concomitàncies amb el present però que ha sigut incomprensiblement negligit per la literatura catalana, i perquè –diguem-ho tot– feia molt que Villaró no s’embarcava en una singladura nova de trinca, inexplorada absolutament original. Des d'Obaga, per concretar. Haurem d’esperar encara uns mesos, però amb aquests antecedents, convindran que ara no ve d’aquí. Esperarem.