La nova ‘Gramàtica’ admetrà el sistema horari a la castellana: les tres menys quart, també
Si vostè, lector, era dels qui després de suar la cansalada durant anys i panys havia aconseguit dominar el molt peculiar sistema horari català –ja ho saben: un quart de tres, un quart i cinc de quatre, tres quarts de tres, i anar fent–, que sàpiga que tot aquest esforç està a punt, a punt de no haver-li servit de res: la nova i esperadíssima Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que el 23 de novembre arribarà a les llibreries, conserva naturalment el sistema tradicional però admet, atenció, en igualtat de condicions la forma de dir l’hora a la castellana: les dues i quart, les tres i vint, les tres menys quart... i anar fent.
Una petita revolució confirmada per fonts molt pròximes al rovell de l’ou de la secció filològica, que afecta un dels trets més genuïns de la llengua i que està per aquest mateix motiu cridada a atiar el foc de la polèmica generada per la liquidació manu militari de la major part dels accents diacrítics. L'esbandida dels diacrítics que a alguns els fan tanta nosa entrarà en vigor quan l’IEC la ratifiqui, i això passarà el 17 de novembre. Dels prop dels 150 que hi ha avui en quedaran exactament catorze, segur que ho recorden: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, són, té, ús i vós. Ni un més, ni un menys.
Lingüistes, professors i correctors han desembeinat ràpidament l’espasa, majoritàriament per qüestionar la decisió de l’IEC i defensar el (diguem-ne) statu quo. Així que hem anat a buscar dos dels nostres professionals de la llengua perquè hi diguin la seva. Maria Àngels Sala, amb deu anys d’experiència com a correctora al BonDia, assumeix l’argument esgrimit per l’IEC segons el qual la dràstica reducció de la llista de diacrítics simplificarà l’aprenentatge de la llengua, tot i que “ho tenim tan assimilat, tan interioritzat”, adverteix, “que fins que parlants i professionals no ens hi acostumem generarà molts dubtes i problemes”.
La crítica principal la reserva a l’oportunitat de la reformeta: “Hi ha qüestions molt més urgents com ara quan es pot fer una substitució pronominal i quan no (“El saló va obrir tres dies l’any passat i aquest n’obrirà nou”); si s’accepta o no el relatiu predicatiu (“És un llibre que l’he comprat per internet”) o la reducció de la combinació la hi i li ho a l’hi que ja practiquen els mitjans de comunicació quasi sense excepció: espero que tot això ens ho resolgui per fi la Gramàtica.” I dóna la benvinguda amb entusiasme a la resurrecció del guionet en les paraules compostes –ex-conseller general, però, en canvi, sensepapers– i a la doble erra dels mots amb prefix –erradicar, arrítmia, corresponsable–, “perquè acosta l’escriptura a la parla, i quan l’ortografia i la gramàtica s’allunyen de l’experiència quotidiana del parlant, el que es genera és rebuig”. Una consideració similar, aquesta última, a la que li suggereix la forma de dir l’hora a la castellana, en endavant també correcta: “Aquest cas és estrany i no crec que s’hagués d’acceptar, però almenys significa que han entès que la llengua evoluciona i que no es podien quedar estancats en una norma que cada vegada més parlants ignoren.”
Incoherència diacrítica
Una visió pelet més crítica, en la línia de col·legues catalans com Jordi Badia –el tòtem de Vilaweb–, l’aporta Mercè Aznar, correctora des del 2004 al Diari d’Andorra. Admet Aznar “amb certa recança”, diu, “que es prescindeixi dels accents diacrítics apel·lant al context, tot i que no considero que siguin en absolut decoratius. El que no entenc de cap de les maneres és per què n’han salvat de la guillotina aquests catorze. ¿Per què no els liquidaven tots, si es tracta de posar les coses fàcils i de simplificar?”. De fet, i com apunten altres professionals de la llengua consultats pel BonDia, ¿per què no eliminar directament els accents, les hacs mudes i les eles geminades?
No s’acaben aquí els peròs que veu a la revolució diacrítica: “Si amb el context en fem prou, ¿per què no li han tret l’accent a Déu, paraula absolutament inequívoca?” Encara més: “A diferència d’altres dèries que fan la comunicació més artificiosa i feixuga, com ara la sexualització de la llengua –‘benvinguts i benvingudes, tots i totes', i similars–, els accents diacrítics l’endrecen, en la meva opinió.” Que l’IEC ha obert innecessàriament una caixa de Pandora quan ningú no els ho reclamava, vaja, mentre que han negligit qüestions que, en la línia del que apunta Sala, “acosten la llengua al parlant: si s’han d’admetre anglicismes com ara blog, com fa la nova Ortografia, o castellanismes com peatonal, endavant, però que no perdin el temps en reformes purament cosmètiques”.
La part positiva de tot plegat és el retorn del guionet: “El van treure fa vint anys i ara el recuperen; espero que d’aquí vint anys passi el mateix amb els diacrítics.” Amb aquests antecedents, ¿acatarà la decisió de l’IEC? “Naturalment, per una qüestió d’autoritat –l’IEC és la nostra Reial Acadèmia– i perquè els únics que es poden permetre el luxe de contradir el que diuen els acadèmics són Juan Ramon Jiménez –que canviava sistemàticament per jotes les ges davant de e i de i– i Sant Julià, amb la hac de Canòlich.” Pel que fa a les hores, el mateix: “Hi ha formes molt més artificioses i que s’allunyen de l’estàndard oral, com per exemple el quelcom de quan diem "¿Necessites quelcom?". D’altra banda, i amb el nou sistema, ¿com quedarà una locució com tres quarts de quinze?”, bromeja. Això, això: ¿com quedarà?