Diari digital d'Andorra Bondia
1982: el primer sector de la plaça del Poble ja s’ha acabat, però encara no s’han començat a aixecar el bar ni l’Institut de Música.
1982: el primer sector de la plaça del Poble ja s’ha acabat, però encara no s’han començat a aixecar el bar ni l’Institut de Música.

La plaça del Poble: un esbós biogràfic


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Pere Canturri (Arxiu Comunal d'Andorra la Vella)

Repassem amb l’arquitecte Aleix Dorca les claus d’un dels espais més emblemàtics de la capital, estrenat el 1982.

És probablement, i amb el permís de la Rotonda, un dels espais públics més emblemàtics de la capital. I el que per a les generacions nascudes a partir del 1980, que el van convertir en el pati de jocs infantils, concentra sense dubte més quilos de memòria sentimental. Però és a la vegada un niu d’enigmes o, com a mínim, d’incògnites, que hem mirat d’escatir amb Aleix Dorca Bis –l’arquitecte que la va dissenyar, junt amb els companys del despatx Espai, Josep Maria Farré i Riba i Xavier Rebés d’Areny-Plandolit– i l’arxiver d’Andorra la Vella, Joan Lluís Ayala.

Per començar, la datació: el plànol de la primera fase de la plaça, sobre l’aparcament comunal, està datat el maig del 1980; segons el llibre d’actes del comú, el projecte es va aprovar el 3 de juliol del 1981, i el nom definitiu de plaça del Poble, el 5 de març del 1982, probablement –especula Ayala– en l’estela de la Festa del Poble instaurada pel cònsol de l’època, Joan Samarra.

D’aquest mateix 1982 són les fotografies aèries procedents del fons Pere Canturri que es conserven a l’Arxiu: encara no s’havia aixecat l’edifici que havia d’acollir l’Institut de Música i el bar, però en canvi, el primer sector de la plaça ja està perfectament delimitat, amb quasi tots els elements que la caracteritzen: el quiosc de música i, aix, el de premsa, l’àrea de descans i la, diguem-ne, àgora central, així com les faroles i, sobretot, els bancs de pedra dobles que en constitueixen un dels aspectes més singulars i idiosincràtics.

En canvi, no hi és encara la gran pèrgola amb forma de ferradura, probablement l’element més excèntric del mobiliari urbà, perquè encara no s’ha aixecat l’edifici administratiu: a la fotografia del 1982 s’intueix que les màquines han començat a treballar a l’enorme clot que avui ocupa el búnker, però el plànol d’aquesta fase de la plaça està datat el setembre del 1984 i la inauguració oficial de l’edifici es va fer esperar fins al 3 de juny del 1987. Amb tota seguretat, opina Ayala, aquest sector de la plaça ja feia temps que s’havia obert al públic.

Fins aquí, la cronologia. Però dèiem al començament que la plaça del Poble oculta un grapat de secrets que probablement hagin passat desapercebuts per als centenars, milers de vianants que la trepitgen cada dia. Secrets que tenen a veure, per exemple, amb Rafael, amb Picasso, amb Gaudí i, és clar, amb el romànic. I comencem d’una vegada: potser s’han fixat en la quadrícula que dibuixava el paviment -es va engudronar el 2004, quina llàstima- i que es distingeix perfectament a la fotografia aèria i al plànol adjunts. Doncs resulta que és idèntic, clavat al de l’Escola d’Atenes, un dels murals monumentals que Rafael va pintar a les estances del Vaticà: “Però d’això ens en vam adonar després, no abans, tot i que com que coneixíem l’obra de Rafael és possible que aquest dibuix ens ballés pel subsconscient”, diu Dorca.

Més referències: el fris de l’Institut i el bar –que van desaparèixer en la reforma del 2004– estava decorat amb al·legories del teatre i de la música, i s’havia inspirat –aquest sí, conscientment– en el que Picasso va dissenyar per al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça de la catedral de Barcelona. I no menys noble és la doble reminiscència gaudiniana: la primera, en el respatller dels bancs de pedra artificial, inspirats –si ho havien intuït alguna vegada, aquí en tenen la confirmació– en els del Parc Güell; la segona, en les rajoles anomenades panot que el mateix Gaudí va dissenyar per al passeig de Gràcia barceloní, que encara estaven en catàleg i es van aprofitar per al paviment del quiosc de música. No les hi busquin, avui, perquè ja no hi són.

I no hi podia faltar el romànic, és clar. En la pèrgola de ferro i policarbonat que projecta el característic arc de mig punt medieval en una enorme ferradura sense precedents i que constitueix un dels aparents misteris de la plaça. No hi busquin significats ocults ni molt menys esotèrics. La pèrgola es va concebre amb la molt pragmàtica finalitat d’aixoplugar els vianants en cas de pluja; i la forma de ferradura va venir determinada per la singularitat d’una plaça que –recalca Dorca– “no duia enlloc, tot i els anys i panys que vam intentar connectar-la amb el casc antic –el mal anomenat centre històric”. Ras i curt: com que al final de la plaça no hi havia res més que el buit, es tractava de suggerir al vianant que hi donés ordenadament la volta.

Xemeneies enmig de la plaça

La pèrgola, el quiosc i els bancs són, en fi, els únics elements del mobiliari urbà que han sobreviscut. I els bancs, encara, ni en la mateixa disposició original ni tampoc amb el mateix aspecte, perquè inicialment no estaven pintats. Tant el quiosc de premsa com la zona de descans ajardinada –on avui hi ha el rebedor del Centre de Congressos– van desaparèixer també amb la reforma del 2004, que va modificar considerablement l’aspecte original d’un espai que va ser concebut com un tot però que es va construir òbviament en dues fases: la primera, el 1980, sobre l’aparcament del Prat del Roure; la segona, el 1984, sobre l’edifici administratiu, projectat per l’arquitecte català Josep Puig Torné i –amb el seu ciment vist i la seva absoluta falta de relació amb el context urbà– un dels màxims exponents de l’anomenat brutalisme arquitectònic per aquí dalt.

Recorda Dorca que la plaça del Poble es va dissenyar volgudament al marge dels edificis que la sostenen, i que inicialment el projecte del búnker preveia que les xemeneies de ventilació emergissin al mig de la plaça: “Va costar moltíssim però al final vam col·laborar i tot va acabar bé”. La rambla Molines, que connecta amb la plaça Benlloch pel costat de Sant Esteve, ja estava construïda, i de fet constituïa un dels dos eixos sobre els quals es va dissenyar la plaça; l’altre és un d’imaginari que la travessa longitudinalment, i tots dos interseccionaven al mig del quiosc de música. Massa simètric, potser? Massa geomètric? “El disseny volgudament rígid volia donar sentit en un espai que només tenia sentit per la manca d’espais públics que patíem en aquella època”, conclou Dorca.

I els tres últims secrets. Primer: el quiosc de música tenia inicialment, diu, un metre menys d’alçada, “però finalment, amb l’obra ja acabada, vam aconseguir apujar-la a l’alçada actual”. Segon: bar, accés a l’Institut de Música i serveis limitaven originalment la plaça perquè “no era en absolut evident que hagués d’existir un dia l’aparcament Vinyes”. I tres: l’arc de ceràmica amb motius esotèrics que hi havia sobre l’entrada dels serveis va ser un “afegit” de Pere Canturri que no constava al disseny original.

I fins aquí, la història arquitectònica de la primera plaça del Poble. Un altre dia caldrà explicar la sentimental, tant o més important. No està malament, si tenim en compte que –com remata Dorca– la imatge que li va venir la primera vegada que hi va pujar un cop acabat l’aparcament i abans de començar a traçar la plaça, va ser, diu, “la coberta d’un portavions que no anava enlloc”.

Andorra
plaça del Poble
urbanisme
arquitectura
Dorca
Rafael Gaudí
Picasso
pèrgol
A
quiosc

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte