La Puríssima Sang també torna a casa

Ja ho saben: és el que toca per Nadal. Tornar a casa. I això és el que va fer el retaule de la Puríssima Sang de Sant Serni, i literalment, perquè el 23 de desembre, i després d’un any al taller d’Aixovall, va tornar a Canillo. Net com una patena, després que les restauradores de Patrimoni hagin netejat la policromia de la brutícia acumulada al llarg dels últims tres segles –els historiadors de la Universitat de Girona que van catalogar el nostre art modern consideren que podria ser de finals del XVII–, retirat els repintats d’èpoques posteriors i consolidat i reintegrat els aixecaments de la capa pictòrica. El resultat, diuen, és el més pròxim al retaule original que hagin vist mai els feligresos de Sant Serni perquè “s’han recuperat la unitat i la coherència estètica i formal que li van donar els seus autors”. Amb sorpresetes incloses i ben evidents: la primera de totes, l’aparició a la taula del darrere de Crist d’una mena de cosmos –un sol i una lluna antropomòrfics, enmig d’una constel·lació d’estrelles– que ha portat les restauradores a relacionar la Puríssima Sang amb el de la Santa Creu, veí i coetani seu i també decorat amb motius còsmics. L’altra sorpresa no és ben bé al retaule, sinó a la capella que li van arreglar a mitjans del XVIII. Quan en preparaven els murs per rebre l’il·lustre inquilí va i els apareixen restes de pintura mural amb escenes de la Passió: el martell amb què Crist va ser clavat a la creu, la llança amb què Longinos li va traspassar el costat dret, el gall que simbolitza la triple negació del futur sant Pere. Però tot això, fragmentàriament, és clar.

De tot el que precedeix es deduirà probablement que ens trobem davant d’una obra d’autor anònim –tant l’escultor com el pintor– que els historiadors gironins, poc donats als compliments, qualifiquen de “notable” perquè, diuen, resol l’anatomia “amb habilitat”: “Si li excusem la lleugera rigidesa del tronc, la resta del cos és un exercici molt correcte de naturalitat.” Li reconeixen fins i tot una certa “complexitat compositiva” pel cap de Crist girat en direcció contrària a les cames, i pels braços tensos de suportar el pes del cos. Una peça de dimensions reduïdes, d’acord, però que compleix amb eficàcia indiscutible la finalitat d’estimular la devoció a la Puríssima Sang. I ho fa amb un naturalisme de vegades esgarrifós: mirin si tenen ocasió el raig de sang que li brolla a Crist del costat dret –¿segur que no era l’esquerre?– i que l’escultor va modelar amb estuc al voltant d’una ànima de filferro. O l’aparatosa lesió de la clavícula, o les nafres que li provoquen les espines de la corona. Per no parlar dels pelats de la galta i del genoll, amb pelleringa inclosa. Gore total, però barroc. Vaja, que ha de ser molt dur, però molt, morir crucificat.