La Temporada d'òpera, pendent d’un fil

‘Don Pasquale’, el cap de setmana al Claror, serà l’últim muntatge si el ministeri no s’hi involucra.

La bona notícia és que dissabte torna l’òpera al Claror: Don Pasquale, un dels títols majors del repertori, en una coproducció d’Andorra Lírica amb l’associació Villa InCanto de Recanati, com el Barber de fa dos cursos. El dirigirà com en aquella ocasió el mestre Riccardo Serenetti i el cantaran el baix Ferruccio Finetti, en el paper de Don Pasquale, el baríton Jorge Tello (Malatesta), el tenor Carlo Iaquetta (Ricardo), i naturalment, la soprano Jonaina Salvador, que s’hi ha reservat el paper de  Norina. Serà, atenció, una versió retallada –es mantenen els tres actes originals, és clar, però les maratonianes tres hores del muntatge de Donizetti s’han deixat en una hora i mitja molt més digerible–, amb subtítols en català i que per primera vegada en la història de la Temporada incorpora al cor una vintena de veus infantils, 10 i 11 anyets, procedents del col·legi Sant Ermengol: “Ha sigut sensacional veure’ls assajar cada nit, de 8 a 10, al costat dels solistes”.

De fet, això no és estricta novetat, perquè pel Claror desfila habitualment el cor del María Moliner. En qualsevol cas, recorda Salvador, ara amb el barret de directora artística, que Don Pasquale “no és una òpera còmica més”: per la dificultat tècnica i el virtuosisme vocal que exigeix dels intèrprets, amb frases molt llargues, melodies enganxoses i molt belcantistes, diu, amb fiatos llarguíssims, la posa al mateix sac i al mateix nivell que l’Elisir d’amore, que d’altra banda es va poder veure al Claror ara fa dos anys. Atenció, diu, al tornami a dir che m’ami, el cèlebre duo del tenor i la soprano, “aquestes frases amb pianíssim, legato i do sobreagut que s’han de cantar a la vegada que mantens l’aire còmic i vodevilesc de la trama”.

Hi haurà, en fi, les dues funcions habituals de Don Pasquale, dissabte (20.30 hores), i diumenge (18 hores). Però aquestes és, dèiem al començament, la bona notícia. L’altra, ja es veurà de quin color, és que la del cap de setmana podria ser l’última òpera del curs i també de la Temporada si no prosperen les gestions perquè el ministeri de Cultura s’hi acabi involucrant. De fet, i contra el que és habitual, encara no n’ha transcendit el tercer i últim muntatge, perquè s’està en espera de la decisió de la ministra, Sílvia Riva. Una decisió que hauria d’arribar la setmana que ve per activar un projecte tan ambiciós com seria, atenció, la posada en escena de La vall d’Andorra, l’òpera d’Halévy. Un repte monumental perquè implicarà –implicaria, volem dir– mobilitzar una desena de solistes, a part del cor, i començar com qui diu de zero, perquè no s’ha enregistrat mai i no existeixen per tant referències, i caldrà –caldria, és clar– enrolar un equip de cantants disposats a aprendre’s uns papers que no formen part del repertori. 

Tot això, és clar, si la ministra Riva diu que sí. Que serà un sí no només a La vall d’Andorra, empresa d’altra banda històrica, sinó a la Temporada, que no mereix acabar així el formidable periple que va arrencar el 2014, que ha aixecat des de llavors setze muntatges –disset, amb Don Pasquale–, per on han desfilat 8.000 espectadors i que ha convertit el Claror, Sant Julià i Andorra en una plaça operística que cal tenir en compte. 

La setmana que ve sabrem si el 9 i el 10 de maig tenim una cita al Claror. O no.

Brevíssima història de ‘Le Val d’Andorre’

Le Val d’Andorre es va estrenar l’11 de novembre del 1848 a l’Òpera Còmica de París, i dos anys després a Londres. Joaquín de Gaztambide en va fer una versió a ritme de sarsuela que es va estrenar el 1852 al Teatro del Circo de Madrid. Ni l’una ni l’altra s’han estrenat mai entre nosaltres, tot i que el 2001 l’ONCA i els Petits Cantors –amb Serafí Milà, Lluís Vanderkerkover, Eduard Estevenet, Guillem Forné, Santi Casas i Lucas Schiemart com a solistes– en van cantar el tercer acte a l’Auditori. Convé també recordar l’edició canònica patrocinada el 1996 per Marc Vila Riba, amb la partitura, l’escenografia i l’argument –i tot, traduït al català–, i que el catàleg de Radio Andorra inclou un disc de Columbia del 1930 amb una de les àries de l’òpera, La chanson du chévrier, interpretada pel baríton Lucien Fuguère.