La Temporada mira cap a casa

Torna La Cia És Grata i repeteix Líquid Dansa en una cartellera que inclou només tres píndoles foranes.

Queden lluny, molt lluny, els temps aquells que les companyies o produccions nacionals pidolaven per pietat un raconet a la Temporada de Teatre. En fa ja unes quantes que són presència no ja habitual sinó majoritària a la cartellera. I aquest saludable costum s’ha mantingut, és clar, a la 53a, que arrenca el 27 de setembre al Claror lauredià amb Les cigonyes venen de Tailàndia, coproduïda per l’ENA i Els McGregor. Segur que la recorden, perquè ja els vam tenir aquí amb La pista, la companyia de Boris Cartes.

Set muntatges que saben potser a poc si els comparem als nou del curs passat però atenció, amb un total de tretze funcions, incloses les quatre dels Pastorets. La dosi local la completen La Cia És Grata, que torna després de tres anys en stand by –l’última vegada va ser el 2015, amb Embolic a les fosques– i per celebrar el 20è aniversari amb Salsa Mornay. També Líquid Dansa, convertida ja en una habitual de la Temporada i que en aquesta ocasió compareix amb Qui a tué lady Macbeth?

Salsa Mornay, en fi, és una comèdia policíaca que ret homenatge al cine negre amb el toc vodevilesc marca de la casa. La direcció se l’han encomanat a Juanma Casero –pluriempleat, perquè repeteix als Pastorets– i a l’elenc hi ensenyen la poteta un grapat de sospitosos habituals, des de Mireia Codina i Ramon Sasplugas fins a Jordi González de Alaiza i Fito Tugues. Líquid s’ha posat de la seva banda a les ordres, atenció, de Ramon Oller, un megaclàssic de l’escena catalana, per aixecar un espectacle de dansa teatre inspirat en les heroïnes de Shakespeare.

Pel que fa a les propostes foranes, tres però de ben suculentes: Rhümia és la segona part de Rhum, que va desfilar el 2015 pel Comunal. Ho recordaran millor si els diem que Rhum era el primer espectacle que Monty & Cia pujava als escenaris després del traspàs de Josep Montanyès, el pare de l’invent. Ara hi tornen, rebatejats com a Rhum & Cia però conservant l’ADN montynià, així que la cosa va de pallassos, amanit amb el saxo de Pep Pascual i Mauro Paganinni, home orquestra argentí que augura un producte amb reminiscències a Les Luthiers.

L’ambaixada francesa torna a posar una pica al Claror, i quina una: Edmond, escrita i dirigida per Alexis Michalik i que desplega dotze actors, dotze, a l’escenari per evocar la primera funció del Cyrano de Bergerac, el 27 de desembre del 1897, al teatre de la Porte-Saint-Martin de París. Edmond ha tingut una trajectòria triomfal des de l’estrena, el 2016 al Théâtre du Palais Royal, i ha recollit cinc premis Molière, els Tony nord-americans. En canvi, de l’ambaixada espanyola, que l’any passat va portar La batalla al Claror, no n’hi ha hagut notícia. Efectes col·laterals del traspàs de poders entre els ambaixadors Montobbio i Ros, potser.

I per acabar, Bruno Oro amb Immortal, on l’home que va saltar a la popularitat catòdica gràcies a les imitacions d’Artur Mas i Ángel Acebes al Polònia es planteja les conseqüències filosòfiques i també pràctiques d’una hipotètica immortalitat: dos segles treballant a la mateixa empresa –o amb la mateixa senyora!–, dos segles aguantant sopar de Nadal amb la família política, o veient créixer els fills fins que es converteixen en besavis... Un panorama.

A efectes pràctics, la principal novetat és el trasllat de les funcions a la capital del Comunal, en reformes, al Centre de Congressos. Pel que fa al pressupost, Andorra la Vella hi ha destinat 14.000 euros, i Sant Julià, 44.500, amb lloc destacadíssim per als Pastorets, que es cruspeixen ells tot sols 25.000 euros de la bossa laurediana.