La tercera Maria d’Andorra

L’Arxiu de la capital evoca la construcció de l’església del Fener, projectada per Pere Aixàs i inaugurada el 1980. Va costar 30 milions de pessetes i el Consell Geenral en va sufragar la quarta part.

“El hundimiento del Fener ocurrió en medio de un horroroso temporal de aguas, durante el cual abrióse una enorme grieta hacia la parte este de la población. El pueblo, compuesto por siete ú ocho casas,  con cincuenta habitantes y una iglesia, se hundió por completo precipitándose al Valira”. La insòlita catàstrofe va tenir lloc la nit del 16 d’abril del 1865, i l’explica el geòleg Silvino Thos a Andorra, reconocimiento fisico-geologico-minero, escrit el 1885 per encàrrec del Consell General. Que no exagerava ho demostra la desoladora perspectiva del Fener en una fotografia del Centre Excursionista de Catalunya datada el 1890: ningú diria que sota d’aquella massa de terra hi havia hagut tan sols un quart de segle abans un poble!

Doncs sí, i la història és prou coneguda. Si la ressuscitem avui és perquè l’Arxiu històric de la capital recorda en la Peça del mes la construcció de l’actual església de Santa Maria del Fener, projectada per l’arquitecte Pere Aixàs –que a l’època també va firmar el nou edifici del Comú– i inaugurada el 8 de desembre del 1980. Va ser, diu l’arxiver Joan-Lluís Ayala, una iniciativa dels preveres de la parròquia, que va costar 30 milions de pessetes i que va comptar amb la complicitat del Comú i del Consell General, que en va sufragar el 25% segons el reglament de subvenció per a obres d’edificació i ampliació d’esglésies aprovat casualment el maig del 1980.

Es tractava òbviament d’obrir un lloc de culte en una zona que a l’època estava experimentant un notable creixement urbanístic, i a la vegada –hi torna Ayala– recuperar l’església que històricament hi havia hagut al Fener: sota l’advocació de sant Pelegrí –i no per casualitat: era el patró dels paraires, confraria de llarguíssima tradició a Escaldes– i citada segons Pere Canturri en les visites pastorals del XVIII, va desaparèixer en la fatal esllavissada del 1865.

Com és obvi, l’actual no du l’advocació del patró, sinó de santa Maria. Per dos motius, explica Ayala: el primer, perquè en aquell moment –som a finals dels 70– “només hi havia a Andorra dos santuaris –no parlem ara d’esglésies parroquials– dedicats a la Mare de Déu: Canòlic i Meritxell; a més, s’homenatjava així Maria Pla, que va cedir gratuïtament els terrenys on es va erigir l’església”. Per aquest mateix motiu, el carrer contigu a santa Maria du el nom de la mecenes, una de les poques dones –ja que en parlem– del carrerer nacional: ho explica Alfred Llahí a Qui és qui als carrers d’Andorra.

Aixàs, en fi, va concebre un complex modern i eminentment funcional, d’aspecte més residencial que eclesial, amb el temple a la planta baixa i les altres plantes consagrades a les altres activitats de la parròquia: catequesi, biblioteca, sales de conferències i habitatges per als  sacerdots, a banda d’un espai que es va cedir com a seu de Càritas. Ayala ha comprovat amb sorpresa que l’Arxiu Nacional conserva un dibuix interior del temple datat el 1980. La sorpresa és al retaule: el que finalment s’hi va instal·lar el 1982, obra del medallista italià Luigi Teruggi, amb la Mare de Déu acompanyada dels apòstols  i que va sufragar el Comú de la capital, no és el mateix que s’hi havia projectat originalment. Teruggi, en fi, també és, com probablement recordin, l’autor del monuments als Pariatges de Casa de la Vall i del Sant Esteve del racó del Mestre Fontbernat. Amb Santa Maria, en fi, el Fener completava un segles després de la catastròfica revinguda del 1865 la resurrecció, inclosa l’església parroquial.

No és poca cosa, perquè estem parlant d’un llogarret que –seguim de nou Canturri– apareix ja citat a la Concòrdia del 1176 firmada pel bisbe Arnau de Pereixens i els “homes d’Andorra”, entre els quals figuren Witard de Feners i Arnal de les Cases del Fener, i que segons Fra Tomàs Junoy, el 1836 tenia efectivament mig centenar d’habitants que el 1865 van haver de fugir a correcuita, en un episodi que encara era ben recent quan el 1883 mossèn Cinto va visitar el país: “Més enllà de les Escaldes, una allau esborrà no fa gaires anys el poble de Feners, amb la seva església de Sant Pelegrí”. Paraula de poeta.