La torna andorrana del fotògraf Esclusa

El fons del fotògraf urgellenc dipositat a l’Arxiu Comarcal inclou una sèrie inèdita dedicada a Envalira i el Pas de la Casa.

La pista la va donar, és clar, una de les 120 fotografies que conformen Una mirada al passat, la sensacional exposició que la sala Sant Domènec de la Seu consagra fins al 20 d’octubre al fotògraf Josep Maria Esclusa (Castellciutat, 1924-la Seu, 2004) a partir dels fons dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. És tot un clàssic de l’època: la reglamentària turista remenant l’atapeït aparador d’una d’aquelles botiguetes del Pas de la Casa on el mateix et podies trobar les tan andorranes figuretes d’una manola i d’un torero en plena verònica que una garrafeta de Ducal, el vi dolç típic de Porto, i un apéritif a base de quinquina (Byrr, Dubonnet, Saint Raphael?) un altre clàssic de l’època.

La hipòtesi era òbvia: si hi havia una fotografia del Pas, necessàriament n’hi hauria d’haver unes quantes més, sobretot si tenim en compte que estem parlant d’un fons de dimensions considerables, integrat exactament per 7.627 fotografies, inclosos positius en blanc i negre (1.012), diapositives en color (865) i negatius, especialment en format 6 per 6 (5.750). I era altament improbable, per no dir impossible, que un fotògraf de la Seu i amb la curiositat omnívora com Esclusa no hagués sentit mai la curiositat, fins i tot la necessitat, de retratar els canvis vertiginosos i el xup xup europeu i modernitzador que es respirava Runer amunt.

Doncs va resultar que sí, és clar: l’escena del Pas forma part d’una sèrie de dotze fotografies datades el juliol del 1961 i que documenten el que sens dubte és una excursioneta familiar en aquell fabulós basar en què s’havia convertit el Pas. El periple arrenca a Sant Joan de Caselles i presta especial atenció al port d’Envalira. Esclusa es va aturar al cap del Port, que era en aquella època de l’any un formiguer de turistes, i hi va desplegar la seva característica mirada. Dir-li humanista no és exagerat, en la línia dels clàssics d’aquest diguem-ne moviment: Lartigue, Doisneau, Bresson... i el nostre Alsina, a qui tant recorda pel gust per l’anècdota, que converteix la fotografia en una porta oberta a la imaginació: la dona que passa pel costat del Renault 4 i que fa el subtil gest de cordar-se el jersei; la senyora impecablement endiumenjada que s’ha enfilat al mirador, escortada per dos homes amb caçadora estil James Dean... En un altre tret estilístic que l’emparenta estretament amb Alsina, a Esclusa li encantava jugar amb els elements atmosfèrics, com els núvols monumentals que s’aixequen com un teló rere la primera escena, i que tenen molt a veure amb els cels grandiosos del Pas que Alsina va fotografiar amb insistència.

L’Alsina de la Seu

Les semblances amb Alsina no acaben aquí, perquè Esclusa també va consagrar a la fotografia el temps lliure que li deixava la seva feina de veritat, a la Cooperativa Cadí. Armat amb la seva Rolleiflex, Esclusa va aixecar sense fer soroll una obra fins ara pràcticament inèdita, i que el situa de ple dret entre els grans fotògrafs del segle XX urgellencs, des de Ramon Ingla i Marcel Ribera fins a Miquel Planella, Francesc Portella i, és clar, Guillem de Plandolit.

Aquest amateurisme no li va impedir formar part de la històrica Agrupación Fotográfica Seo de Urgel, convertir-se en un habitual dels programes de la festa major i prodigar-se en monografies de regust local com ara les memòries de la Cooperativa i de la Peusa. El màxim reconeixement li va arribar probablement el 1985, quan va rebre el premi de la I Biennal de Fotografia de Barcelona. Atenció al jurat: l’arquitecte Oriol Bohigas, el poeta Joan Brossa i el fotògraf Francesc Català-Roca. No està gens malament.

Esclusa, en fi, va tocar totes les tecles de l’ofici, des del retratisme fins al paisatgisme, amb un ull etnològic que li va permetre prestar especial atenció a fenòmens com el despoblament del camp, les tradicions populars i la transformació de l’Església després del Concili Vaticà II. La bona notícia és que el fons s’ha digitalitzat però encara no s’ha catalogat, així que és possible, per no dir probable, que apareguin en el futur més fotografies andorranes. De fet, el que seria sorprenent és que només vingués amb la Rolleiflex el juliol d’aquell 1961. Vaja, que s’hi poden jugar un peix que en tornarem a parlar.