‘La Vall d’Andorra’: compte enrere

Andorra Lírica n’estrenarà un muntatge amb versió per a piano que respecta l’original francès però introdueix narració en català.

Serà els dies 12 i 13 de febrer al Claror, això ja estava dit, així que ja poden córrer a retirar les entrades: la versió íntegra de Le Val d’Andorre, amb els seus tres actes i les seves dues hores llargues de funció. La part cantada, en francès (i subtítols en català, com és habitual a la Temporada d’Òpera), i una innovació respecte al muntatge original d’Halévy: la narració no l’aniran recitant els mateixos cantants, sinó dos actors de l’Institute of the Arts Barcelona, amb què Andorra Lírica té també un conveni de col·laboració.

Es tracta, diu Jonaina Salvador, aquí amb el barret de directora artística, de facilitar la feina dels cantants, que se les han tingut amb una òpera fora de repertori i per a la qual, diu, “no existeixen referències ni sonores ni visuals, ni tampoc de vestuari”. Una partitura, insisteix, “musicalment molt complicada i amb moments de gran virtuosisme. En aquestes condicions, afrontar-la per primera vegada és sempre un repte”. Així que l’opció de Jofre Belles, el director d’escena a qui potser recordin perquè va ser el Baró Zeta de La viuda alegre, va ser separar les parts cantades de les escenificades: “Ens hem dividit per dir-ho així la feina entre cantants i actors, i cadascú es concentra en la seva part. Fer-ho d’una altra manera ens hauria exigit ampliar els assajos, i aquesta és la fórmula viable per a una primera funció.”

De fet, dues, i amb la intenció que el muntatge tingui una llarga vida més enllà del Claror. De moment no hi ha res lligat, però Salvador ho té molt coll avall perquè, diu, “un cop estrenada és més fàcil de recuperar”. La que veurem d’aquí a tres setmanes a la temporada és només la “llavor” del que pretén que Le Val d’Andorre arribi a ser: al Claror s’hi estrenarà amb la reducció per a piano (el mestre Ricardo Serenelli ha sigut baixa d’última hora i se li busca substitut) i amb la participació de Tito Peláez al sac de gemecs, i d’Iván Caro (flabiol i tamborí) en els moments musicalment més populars. En futurs muntatges, insisteix, la intenció és incorporar-hi orquestra.

Però no ens pensem en absolut que a Sant Julià en veurem una versió menor: “És una òpera de grans dimensions, amb tots els ets i uts, hi portem treballant des d’abans de la pandèmia, he reunit un elenc de primeríssim nivell i per a nosaltres és tot un orgull poder-la descobrir al públic. Serà un esdeveniment, n’estem segurs, i ara que en coneixem la complexitat entenem per què s’ha representat tan poc”.

La llavor de la futura ‘val’
Els papers principals ja estan tancats: el tenor cubà Andres Sánchez Joglar, el Leonardo de Cecilia Valdés, serà Saturnin; el tenor italià Carlo Giacchetta, l’Almara de Il barbiere di Siviglia, Stéphan, l’objecte del desig de les tres protagonistes femenines que se’n disputen l’amor, Georgette (Jonaina Salvador), Rose de Mai (la soprano nord-americana Lauren Libaw) i Théresa (la mezzo catalana Jana Corominas). L’elenc de solistes el completen el baríton Zip de Guzmán, jove talent local de qui sentirem a parlar, en la pell del Jacques Sincère, el vell cabrer; el també baríton català Pau Camero, com el síndic, i un tercer tenor, el català Roger Vicenç, en el paper del capità Lejoyeux.
El cor s’ha reduït aquesta ocasió a tres veus, la catalana Tania Mateos i, per part local, Elisenda Gallardo i Daniel González, alumnes de l’escola d’òpera, i com és habitual l’Esbart Laurèdia tindrà el seu moment en els interludis de dansa. Com ja s’ha dit, els narradors sortiran d’un càsting de l’Institute of the Arts, i el conservatori del Liceu, amb què la temporada ja va col·laborar a Cançó d’amor i de guerra, en va obrir un altre per proveir els papers de Théresa, Jacques, Lejoyeux i la tercera veu del cor.

Es tracta, recordin, de recrear els amors de l’orfeneta Rose de Mai i el bon Stéphan, caçador de professió i un dels quinze joves andorrans que França pretén reclutar per a les seves guerres en les nostres no tan neutres Valls. Rose, en fi, li pispa uns dinerons a la pagesa per a qui treballa, que no és altra que Théresa i que també estima d’amagat Stéphan. Tot s’acaba sabent, com era previsible, i la pobra noia és conduïda davant d’un pintoresc tribunal que no respon al nom de Corts, sinó de consell d’ancians. Només la intervenció providencial del vell cabrer evita que Rose acabi al patíbul. Però atenció, espòiler, en un altre sensacional gir del guió resulta que Rose és ni més ni menys que filla de Théresa. Tot això, que a l’òpera còmica d’Halévy passava a l’etern regnat de Lluís XV (1715-1774) s’ha traslladat a la versió d’Andorra Lírica al segle XIX, en ple Romanticisme. Per fer-se’n una idea, vegin aquí dalt els figurins d’Anna Mangot.