‘La Vall d’Andorra’ en 10 claus

Es va estrenar el 1848, va tenir un èxit clamorós, una versió espanyola a ritme de sarsuela i després va desaparèixer del repertori. Un segle i mig després, Andorra Lírica recupera l’única òpera que porta el nom d’Andorra al títol. Per fer dentetes, els secrets del muntatge de forma telegràfica. Dissabte i diumenge, al Claror.

La Vall d’Andorra, per fi. Dissabte i diumenge al Claror. I això, de moment, perquè Jonaina Salvador, aquí amb el barret de directora artística, li augura una llarga vida a l’única òpera que du el nom d’Andorra al títol. Sí, d’acord, el 1852 es va estrenar a Madrid El valle de Andorra, amb partitura de Joaquín Gaztambide i llibret de Luis de Olona. Però no deixava de ser una versió, a ritme de sarsuela, de l’obra de Fromenthal Halévy (París 1799-Niça, 1862), estrenada l’11 de novembre del 1848 a l’Opéra Comique de París, amb llibret original de Saint-Georges. La mateixa Salvador exerceix en endavant com a guia per descobrir les intimitats de la primera versió de La Vall d’Andorra que sona en un segle i mig.

1. Còmica, de veritat
La Vall d’Andorra pertany al gènere de l’opéra comique, l’equivalent a la sarsuela en el repertori francès, que a diferència de l’òpera de veritat no inclou recitatius, sinó parts directament parlades i sense música a càrrec dels narradors, i no dels cantants, com en el cas dels recitatius. Una de les peculiaritats de la versió que s’estrenarà a Sant Julià és que els narradors són dues actrius que fan de veïnes i que es dirigeixen al públic en català, a diferència dels intèrprets, que canten en el francès original. Al muntatge original, eren els cantants els que en un moment donat deixaven de cantar i recitaven les parts narrades. Amb aquesta llicència poètica el director d’escena, Jofre Bellés, pretén ajudar l’espectador a seguir l’argument de l’obra. Tot i ser una opéra comique,  en fi, no deixa de ser una peça de gran format, en tres actes i una desena de papers solistes, que s’enfila per sobre de les dues hores. Paradoxalment, les òperes còmiques podien ser dramàtiques, perquè el terme es refereix només al gènere. Pero La Vall d’Andorra és realment còmica. Que pretén fer riure, vaja.

2. Un segle i mig oblidada
La Vall d’Andorra va obtenir un gran èxit en l’estrena del 1848. Li va seguir una gira europea (Leipzig, Londres) i la versió espanyola de Gaztambide (1852). L’ària del cabrer Jacques, que es canta a l’obertura i al primer acte, és una peça especialment inspirada que va ser versionada per compositors com Adler, per a grups de cambra i solistes, i de fet és l’únic fragment de l’òpera de la qual consten enregistraments. Dos decennis després de l’estrena va tenir una segona revifada als Champs Elysées, però immediatament després va caure contra tot pronòstic en l’oblit, fins al punt que, diu Salvador no s’ha cantat sencera en l’últim segle i mig i era fins avui una òpera descatalogada. Els motius? És un muntatge complex, amb molts solistes, d’una gran dificultat vocal i molt llarga, que obliga a un esforç de producció important. No n’existien referències i cap cantant la tenia al repertori. Per això s’ha hagut de començar de zero. 

3. L’argument
Som a mitjans de segle XIX. Una altra llicència respecte a l’original, que està ambientat en un poble del Pirineu en l’època de Lluís XV de França, posem que un segle abans. L’arribada de Saturnin revoluciona la plàcida vida local, especialment la de tres dones, Thérése, Rose de Mai i Georgette, totes tres enamorades del mateix home, Stephan. Quan el capità Lejoyeux es planta al poble per reclutar quinze homes segons el que marca la llei, Stephan fuig i és ajudat subreptíciament per Rose de Mai, que abona les 1.500 lliures que costa alliberar-lo de la lleva. Amb la mala fortuna que els pren prestats de Thérése, que la descobreix i, engelosida, la denuncia a la Justícia. El càstig severíssim només el podrà evitar el vell cabrer, Jacques, que té el do de llegir en el cor dels homes i de les dones.

4. La música
Complexa per als intèrprets, però d’una gran lleugeresa per a l’oïda: alegre, melòdica, francament digerible. “En definitiva, música romàntica”. Al primer acte es van succeint les àries dels solistes: Georgette, Rose de Mai, Stephan, Jacques. Són probablement els moments més inspirats de La Vall d’Andorra. La versió del Claror és una reducció de l’original per a orquestra a veu i piano, amb la intervenció de sac de gemecs, tamborí i flabiol als moments més folklòrics.

5. El futur
El primer objectiu és ara mateix brodar l’estrena de dissabte, que s’enregistrarà en vídeo perquè quedi com a referència i pugui ser reincorporada al repertori. Es tracta d’explotar els mesos d’esforç i d’energia que s’han invertit a recuperar el material, a llegir i interpretar la partitura i el llibret. Quan la situació sanitària es normalitzi definitivament, la voluntat és recuperar el muntatge en el format original: és a dir, amb formació orquestral i amb cor, que aquesta vegada s’ha suprimit per prudència. La seva funció l’assumirà la soprano Elisenda Gallardo, alumna per cert de l’escola d’òpera. De les dificultats que ha comportat treballar en temps de pandèmia dona una idea el fet que hi ha hagut cinc canvis, cinc, en els papers solistes.

6. L’idioma
La Vall d’Andorra es cantarà al Claror en el francès original, diu Salvador que per ser fidels a Halévy i al seu llibretista. Amb dos matisos: com és habitual, hi haurà subtítols en català, i serà en català l’idioma en què es dirigiran al públic les narradores. 

7. Arqueologia musical
En l’assaig amb música de dilluns, diu Salvador, hi va haver moments de “pell de gallina”: “Érem conscients que estàvem obrint una mena de sarcòfag que havia estat molts anys tancat i que tornàvem a la vida una obra que semblava morta. Però no. Tots els que hi participem l’hem anat descobrint amb la lectura del llibret, intentant imaginar com hauria volgut Halévy que cantéssim un determinat fragment. Això, que en un títol del repertori com La Traviata, per exemple, és una feina que ja t’arriba feta, ho hem hagut de fer a cegues, a partir només del que diu el llibret. Per això la primera lectura musical va ser tan emocionant. Era com agafar un tros de fang i anar-li donant forma. Però estic convençuda que a Halévy li agradaria la versió que cantarem dissabte”.

8. L’elenc
Una de les moltes gràcies de La Vall d’Andorra és que les veus s’adapten al tarannà de cada personatge. El duet que formen Georgette i Saturnin, frívols i eminentment còmics, reclama cantants lírics lleugers (la mateixa Salvador i el tenor Andrés Sánchez Joglar, ja van ser partenaieres a Cecilia Valdés); en canvi, Stéphane i Rose de Mai requereixen, més sincers, amb qui l’espectador empatitza de seguida, vol veus més líriques, les del tenor italià Carlo Giacchetta (el recordaran de Don Pasquale) i la soprano Lauren Libaw). Lejoyeux (el baríton Jorge Tello, ja va cantar a Tutto Mozart), L’Endormie (el també baríton Daniel González) i el vell cabrer Jacques (un altre barítoni, Cipriano de Guzmán) demanaven veus més greus, com el síndic (Pau Camero, el quart baríton de La Vall...). L’últim solista és per a Elisenda Gallardo, ja s’ha dit que amb Guzmán i González han sortit de l’escola d’òpera. La direcció musical és de Joan Ramon Company, i l’escènica, de Jofre Bellés (amb un jove estudiant de direcció d’escena, Jannis Herrera, com a segon de bord). El vestuari el firma Anna Mangot, les coreografies que balla l’Esbart Laurèdia, Jaume Torra, i Salvador com sempre, la direcció artística.

9. L’escenografia
Halévy va ambientar la seva òpera en una Andorra molt aproximada que devia conèixer molt vagament i que en certs moments recorda més aviat el País Basc. Bellés ha volgut ubicar-la en una Andorra històricament recognoscible, amb una escenografia digital aèria que evoca l’arquitectura tradicional amb cameos per exemple del jaciment de la Margineda, per situar una escena on Lejoyeux canta enmig d’unes ruïnes. Les imatges són cosa del realitzador Daniel Ojeda.

i 10. Halévy
El cert és que La Vall d’Andorra no és ni de lluny la més coneguda de les seves òperes. Aquest mèrit és de La juïve. Malgrat l’oblit posterior de La Vall... va ser un compositor d’èxit, però encara va ser més conegut com a docent: per la seva acadèmia van desfilar patums com ara Saint Saëns, Gounod i Bizet, que es convertiria en gendre seu. Diguem abans d’acabar que el dia de Nadal del 2001 els Petits Cantors i l’ONCA en van cantar algun fragment, a partir de l’edició canònica que Marc Vila en va publicar el 1996 amb la partitura completa, l’argument i l’escenografia. I tot, traduït al català.