La ‘Vida política’ de Josep Maria Mas Pons omple el Consell General

De la mitja dotzena d’accions que ETA va perpetrar als primers anys 80, la que li va tocar més de prop va ser el doble atracament a la sucursal de Banca Reig a l’avinguda Meritxell de la capital que va tenir lloc els dies 10 i 12 d’abril de 1982. Josep Maria Mas Pons ja era subsíndic, i els terroristes bascos van ser detinguts quasi in fraganti, després d’una persecució amb tiroteig inclòs que va acabar amb els etarres encanonats contra un mur de l’actual carrer Bonaventura Armengol.

El cas és que tant a Mas com el síndic, Francesc Cerqueda, i el cap de Govern, Òscar Ribas, els van posar escorta policial davant l’amenaça que l’escamot Madrid d’ETA segrestés alguna de les màximes autoritats del país per demanar l’alliberament dels terroristes empresonats. No es va donar el cas, entre altres motius perquè els etarres van ser jutjats el 24 d’abril i aquella mateixa nit, sense ni passar tan sols per la presó, van ser traslladats fins al Pas, i del Pas a Marsella, on van complir condemna: “El judici va ser prou ràpid; hi va ajudar que només era un atracament i, per tant, una vegada sentenciats els van fer fora del país. Sempre ho feien així: quan hi havia perill, fora.”

Aquest és tan sols un dels molts i suculents episodis que evoca Mas a Vida política, 1960-1991. No és ni un llibre de memòries ni una biografia sinó un volum d’“etnografia política”, diu el periodista Albert Roig, autor del patracolet que es va presentar ahir al Consell General i que des del 2014 ordena l’arxiu familiar de cal Pere de l’Oros. Aquest volum n’és el primer resultat, “una peça en el trencaclosques de la segona meitat del segle XX andorrà”. Una peça “important”, recalca, perquè Mas va viure des de primeríssima fila, primer com a conseller del Comú i com a segon cònsol, després com a conseller general i subsíndic, i sempre militant al Grup Reig, la profunda transformació econòmica i institucional que el país va experimentar coincidint amb la seva trajectòria pública.

L’‘amic’ Mitterrand

Ell hi va participar des de càrrecs com ara la presidència del consell d’administració de Saetde i també de la junta de serveis públics, més coneguda com la junta de carreteres, i en els seus anys com a subsíndic —entre el 1982 i el 1985— en la decisiva reforma institucional que va convertir el Consell General en una cambra estrictament legislativa —el que s’entén que ha de ser un parlament, vaja— amb la consegüent cessió al Govern del poder executiu. Amb colofó polèmic, l’anomenat afer de la quèstia: a l’audiència amb el copríncep Mitterrand del 1983, a l’Elisi, només hi van ser convidats Ribas i Cerqueda. Però no el subsíndic. I no hi va haver res a fer. Mas ho va considerar un menyspreu a la Sindicatura... i —sospita el nostre home— una subtil represàlia per les crítiques al discurs de Mitterrand sobre el conflicte de les ràdios que el 1981 havia proferit Mas al Consell General.

És clar que era —i és— un home de caràcter. Un caràcter forjat, diu Roig, a redós dels aiguats del 27 d’octubre de 1937: Mas tenia 10 anys, i la família, que va veure com el Valira s’enduia les seves dues cases, ho va perdre tot i va haver de començar de zero. Ell és l’únic testimoni viu d’aquella catàstrofe i sospita l’autor que aquells fets expliquen la “fermesa de conviccions”, el “caràcter metòdic”, “escrupolós” i “resolutiu”, als antípodes del laissez passer típicament local, del futur home d’estat. No es perdin el capítol que dedica als aiguats, amb episodis sucosos i rigorosament inèdits com ara la vaca de ca l’Oros que es va endur el corrent, que va aparèixer al toll que s’havia format a la part de Radio Andorra, aleshores en construcció, i que els veïns de la parròquia, que s’havien refugiat a la planta baixa de la futura estació, es van cruspir solidàriament.