La volta a Engolasters en 50 obres

El comissari Pere Moles és un oportunista. Entenguin-me: fa dos anys, just abans de la pandèmia, va aprofitar la defecció de tots els comuns, tret d’Escaldes, per donar-li la volta a la biennal i concentrar-la a Engolasters. Va ser un encert dels grossos, i seria ara un error tornar enrere... si no fos per recuperar per a la causa la tartera del Carroi o la fàbrica de llana.

Engolasters s’ha demostrat un entorn privilegiat, la biennal comença a sentir-s’hi com a casa i el llac ha trobat un partenaire perfecte per multiplicar-ne l’atractiu i oferir una excusa per enfilar-s’hi. I ara ha aprofitat el confinament per plantejar com a punt de partida de la 4a edició una reflexió col·lectiva sobre l’impacte de l’Homo sapiens en la natura a partir de la pregunta que han hagut de respondre els artistes a través de les seves obres: Què passaria si ens haguéssim de confinar a la muntanya? 

Doncs la resposta l’han donat en mig centenar d’obres que des del 15 de juny han anat als tres sectors en què s’ha distribuït aquest edició: la casa del guarda, amb l’espai Xirro; el llac, que per primera vegada es podrà circumnavegar, o com a mínim circumcaminar, i el camí de les Pardines, que debuta a la biennal gràcies a l’afortunat fitxatge d’Encamp, que s’ha apuntat a una biennal que creix i es multiplica, més llarga, més alta i més forta que mai. Parin atenció, perquè fa dos anys n’hi havia prou amb un matí per liquidar tota la biennal; aquest molt probablement hi hauran de dedicar matí i tarda o, millor encara, tornar-hi un altre dia. Si no, ho tindran difícil per veure-ho tot... si no són els germans Casal, és clar.

Primer, les xifres: en aquesta quarta edició s’hi van postular 130 projectes, dels quals tan sols mig centenar, ja s’ha dit, van passar el cribratge. S’hi quedaran fins al 15 de setembre així que no hi ha excusa. I tot plegat s’ha aixecat amb 90.000 euros, el pressupost més ajustat de les quatre edicions convocades fins ara. No hi ha tartera del Carroi ni fàbrica de la llana ni mural gegant d’una patum com fa dos anys va ser Saypé. Però Reunió de Papaia se n’ha sortit i tunejarà finalment l’escullera del llac amb un enorme mural tèxtil –no pintat, llàstima– de més de 100 metres de llarg i un missatge: Resiliència.

Repassar les cinquanta obres de la biennal és missió impossible en el que queda de pàgina, però mirin, si porten un Tom Sawyer a dintre no es perdin Portland, la instal·lació de Pepe Mesalles, un clàssic de la biennal, amb una formigonera convertida en habitacle, i donant així resposta a la pregunta d’aquesta edició. Les set propostes de l’espai Xirro van en aquesta direcció, i ens centrarem avui en Fuga, de Josep Maria Mangot i Dídac Torra, estructura minimalista que va més enllà del joc teòric i proposa una minicabana plegable, modular, rigorosament funcional, amb ull de bou encarat a la lluna. És sensacional. Aprofitin per treure el nas pels edificis de Fhasa habitualment tancats, des del polvorí (My Allïum Patch, de Luis Machi) fins als menajdros i la cuina (L’habitació incòmoda, de Romina Dolonguevich), passant pel magatzem (Mountain Cubes, de Tito Farré) i nauralment la casa del guarda (Infinite Knitting, de Sally Ducrow). I pel costat local, no es perdin Skiyurta, de Kala; Casa meva és casa teva, d’Emilie Kiasen; Distanciament social, de Toni Cruz; L’appel de la fôret, de Pilar Montecino; Pàgina en banc, de Naiara Galdós, Pensaments en el temps, de Judit Gaset; Els arbres no ens deixen veure el bosc, de Jordi Casamajor; Fora l’aula, d’Emma Regada, i sobretot, sobretot,  El  barri del bosc, de Miquel Mercé.

Ja ho saben: des de demà i fins al 15 de setembre.