L’Acadèmia de cine torna dels llimbs

Reconvertida en associació professional, l’ACPA vol començar a operar a finals de mes; i primer de tot, eleccions.

El primer intent, segur que ho recorden, va acabar gairebé com el rosari de l’aurora, amb el ministeri de Cultura retirant-li públicament el suport –i a instàncies, al·legava el departament, d’un grup considerable del sector, que no ho veien clar– dies abans de la gala de presentació, que va tenir lloc el 10 de febrer al Centre de Congressos de la capital i amb Isona Passola, la presidenta de l’acadèmia catalana, com a madrina. Des d’aleshores, el silenci. Fins dijous, que Josep Pozo –que continua exercint com a president de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques del Principat d’Andorra, aka ACPA– va rebre la conformitat del ministeri de l’Interior: l’entitat ha hagut de reconvertir-se en associació professional i calia –diu Pozo– modificar alguns aspectes dels estatuts per adaptar-los a la legislació. Tecnicismes com ara l’obligació de dotar-se d’un òrgan sancionador, per exemple. Resolta la paperassa, l’ACPA espera ara l’autorització definitiva d’Interior per començar a operar. I amb el mateix nom, “perquè el tenim degudament registrat i segellat; és veritat que hi va haver algun intent que el canviéssim, però sense cap base legal”, diu Pozo. Així que es dirà Acadèmia. No hi posa data per no enganxar-s’hi una altra vegada els dits, però augura que és “qüestió de dies”.

I ara, què? El primer pas serà contactar amb els professionals que ja s’hi havien “preinscrit” abans del 10 de febrer –una quarantena, diu Pozo– més aquells altres que estaven a l’expectativa de com es resolia el litigi perquè s’hi donin d’alta. I d’aquí en sortirà una junta directiva amb una sola missió: convocar eleccions. Així que, com diu ell mateix, “la meva presidència es podria acabar perfectament després de les eleccions, si així ho determinen els socis; però l’objectiu, que era aixecar l’Acadèmia, ja l’hem aconseguit. Que la presideixi jo o un altre professional és secundari”. Pozo evita posar-hi dates, ja ho hem dit, però confia a tenir l’autorització d’Interior abans que acabi el mes, “per posar-nos a treballar de manera immediata”.

Els antecedents conviden a la prudència. Però de moment sembla que hi ha hagut un tímid, molt tímid acostament al ministeri. Pozo parla d’alguna trobada “extraoficial” per llimar diferències: “Crec que hem entès que hauria calgut portar tot aquest afer d’una altra manera; per part seva hi ha intenció de donar suport al projecte, ara sí; i per a nosaltres és absolutament imprescindible tenir la seva complicitat; si no, no tindria cap sentit tirar-ho endavant.”

L’ACPA, en fi, sembla que surt finalment dels llimbs, i amb els legítims objectius fundacionals intactes: “Representar, fomentar, promocionar, internacionalitzar i defensar la cinematografia nacional essent-ne la veu unitària davant d’organismes, institucions públiques i altres entitats.” Canalitzar, en resum, les inquietuds del sector, dinamitzar-lo i captar produccions foranes. Com? En primer lloc, creant una film comission que els posi les coses fàcils l’hora de rodar al país; però sobretot, lluitant per uns incentius fiscals –bàsicament, desgravacions– avui inexistents al sector i que podrien convertir-nos, diu Pozo, en un destí cinematogràficament atractiu. Els premis Isard, així com el festival internacional a què Pozo s’havia referit en els inicis d’aquesta aventura, queden ara supeditats a la consolidació de l’acadèmia, que és l’objectiu prioritari. Potser el 2019, augura.

El que es manté sense canvis és l’estructura de l’ACPA i les condicions per formar-ne part, amb dues categories de socis –numeraris, és a dir professionals amb un llargmetratge com a mínim al currículum; i associats, és a dir, particulars i empreses estretament vinculats a la (diguem-ne) indústria del cine–. A banda de president, vicepresident, secretari i tresorer, la junta, com s’havia dit, estarà formada quan arribi el moment per un representant de cadascuna de les catorze categories previstes per als socis: producció, guió, direcció, interpretació, fotografia, direcció artística, disseny de vestuari, maquillatge i perruqueria, música, muntatge, efectes especials, animació, so i direcció de producció. A veure si a la segona l’ACPA troba les complicitats que al febrer no va saber generar. O no l’hi van deixar.

‘73 minutos’ torna a la sala de muntatge; ‘Danger’ se'n va a les Canàries

Mentre lluita per tirar endavant l’Acadèmia, Pozo continua embarcat en la seva carrera com a director i productor, al capdavant d’Imminent però ara amb peu i mig a les Canàries, on acaba de concloure el rodatge de Solo, de nou amb Alain Hernández, el cinquè llargmetratge en què participa la productora. En endavant, diu, es concentrarà en els dos projectes que té entre cella i cella. El primer és el remuntatge de 73 minutos, la seva segona pel·lícula com a director, rodada –segur que ho recorden– la primavera del 2016 a Anyós i protagonitzada pel mateix Hernández i també per Elisabet Terri. 73 minutos es va presentar al febrer, en la presentació de l’ACPA, i en les projeccions privades que se n’han fet es van detectar –continua Pozo– detalls que calia polir, “lògics en una pel·lícula que transcorre quasi íntegrament a l’interior d’un cotxe”, i per això ha tornat a passar per la sala de muntatge. La versió definitiva estarà llesta a partir de novembre, i sembla que Filmax hi podria estar interessada. D’altra banda, Danger –que s’havia de rodar inicialment a l’estació de Sud Radio– es filmarà definitivament a les Canàries: “Rodar a Andorra sense ajudes fiscals ni subvencions, com ho hem fet fins ara, és inviable.” Així que a les Canàries.