L’aixovar recuperat a la Llosa demostra la llarga ocupació del dolmen de Bescaran

Les sospites de Gerard Remolins s’han confirmat: l’anàlisi dels objectes metàl·lics recuperats al dolmen de la Llosa, a Bescaran –una petita col·lecció d’anells, punxons i estructures en espiral– demostra que aquest singular sepulcre megalític va estar en ús des del bronze antic –posem que entre el 2200 i el 1600 abans de la nostra era– i com a mínim fins al ferro final, just abans de la romanització –posem que cap al 400 abans de la nostra era. Una llarguíssima ocupació –un mil·lenni i mig!– que obliga a matisar algunes de les idees que fins ara es donaven per establertes sobre el megalitisme pirinenc.

La principal, insisteix Remolins, que les estructures complexes i de grans dimensions com el dolmen de la Llosa encara s’utilitzaven per a pràctiques funeràries col·lectives en data tan tardana com el segle V abans de la nostra era, l’època en què s’ha datat un fragment de fil de bronze recuperat al jaciment: “Fins ara es pensava que en aquest moment la incineració dels difunts, seguint una pràctica funerària importada del nord d’Europa, ja havia substituït la inhumació; com a molt, que els cossos s’enterraven en cistes individuals. Doncs el dolmen de la Llosa ens diu que no va ser així a tot el Pirineu”.

Aquesta llarga ocupació s’afegeix a l’altra singularitat que converteix el de la Llosa en un cas “de moment” únic: l’existència d’un corredor d’accés, mai abans documentat en un sepulcre d’aquesta època. De fet, per trobar-ne exemples similars cal anar-se’n –diu– al sud de la península ibèrica. I diu “de moment” perquè l’excavació de jaciments megalítics és en l’àmbit pirinenc en una fase encara molt incipient. El que no es pot negar és que les tres campanyes que Regirarocs ha invertit a Bescaran es comptaran sens dubte entre les més rendibles dels últims temps en el nostre àmbit geogràfic.