L’alquímia de la tempesta

Encara que no hi hagi cap dita que se’n faci ressò sempre he sentit a dir que a partir del quinze d’agost les tronades, a casa nostra, acaben amb l’estiu. Curiosament una tempesta ha conformat un dels darrers concerts del FeMAPd’enguany, la que ens proposava el Serendipia Ensemble, basada en l’obra de teatre d’en Shakespeare. L’espectacle no parla del final, sinó tot el contrari, de la creació tal com la descrivia Plató. Suposo que el lector ja deu patir, perquè en una mateixa frase he inclòs dos patums de les humanitats. En tot cas, els que van assistir al concert, van deixar de banda qualsevol reticència, i més després d’escoltar el material que ens van presentar els Serendipia. I és que fins i tot el seu nom podia desvelar suspicàcies. Aquest terme, procedent de l’anglès,  és definit pel diccionari com un descobriment casual o imprevist en el curs d’una recerca destinada a uns altres objectius. Però els diccionaris no tenen lletra petita. Així,  en la majoria dels casos, perquè es produeixi la serendipitat calen moltes hores de feina al darrere. Un treball que els tres components de l’Ensemble, sens dubte han portat a terme per bastir la seva Petita Tempestat i que aconseguien transmetre a l’espectador, que en sortir de l’espectacle coincidia a assenyalar la formació com un gran descobriment.

 

Mitjançant un seguit de composicions renaixentistes i barroques, que en alguns casos ells mateixos han adaptat, l’alquímia era possible. Després de l’aixecada del teló, se’ns presentava el Caos, a partir del qual els quatre elements aconseguien l’harmonia. I per celebrar que el demiürg alquimista se n’havia sortit i la creació ja era un fet,  un seguit de danses angleses precedien a la baixada del teló. I mentrestant l’espectador anava escoltant com n’és de versàtil la flauta de bec,  ja que en Moisés Maroto i na Rita Rodríguez n’utilitzaven fins a onze de diferents. El contrapunt l’oferia el percussionista Pablo Cantalapiedra que –si em permeten la petita facècia en forma d’aptònim o  el que seria el mateix el seu cognom ja ens dona idea a què es pot dedicar aquella persona–  hauria estat capaç de fer cantar fins i tot les pedres amb el seu bon ofici, en aquest cas amb els timbals, l’arpa de boca, els panderos o els esquellerincs.

 I ja que hem parlat d’alquímia, un petit apunt per assenyalar els catalitzadors, o el que seria el mateix, els compositors que permetien que la fórmula arribés a bon port. Obres de Telleman, Diego Ortiz, Giovanni Bassano, John Playford de Jaques Hotetterre, d’Aurelio Virgiliano que probablement eren inèdites al Pirineu i sens dubte a la sala de la Immaculada de la Seu d’Urgell i que, en aquest cas si no posaven fi a l’estiu, sí que tancaven el festival.