L’altra cara de la reialesa

Una bona lectura per a aquests primers dies de l’any pot ser la que us proposem avui: Les majestats de la Cerdanya, de l’editorial Salòria. És el segon número de la Col·lecció Pirineu Art. L’objectiu d’aquest llibre és donar a conèixer unes talles romàniques poc conegudes pel gran públic, les majestats vestides. 

Tot i que la publicació se centra fonamentalment en les majestats cerdanes, la seva autora, Montserrat Jorba, exposa de manera molt didàctica, amb fotografies i gràfics, quines són les característiques i les tipologies principals d’aquestes peces d’art en general que, a més de la majestat, tenen en comú que no es troben en els seus llocs d’origen, sinó en museus repartits arreu del món.
Segons la seva autora, el llibre és fruit de la tesina del màster de Gestió de Patrimoni Artístic que va cursar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a Bellaterra. Va escollir aquest tema perquè sempre li han cridat l’atenció aquestes imatges tan particulars que es van produir en una zona força acotada del territori català. I és que a Catalunya és on se’n conserven més, la majoria repartides entre el Museu Episcopal de Vic i el MNAC.
Anem, però, a pams perquè potser convé recordar què és una majestat, i de quin tipus de reialesa estem parlant. Una majestat és una estàtua de fusta policromada que representa Crist triomfant sobre la creu. 
Pel que fa al tipus de reialesa, atenent al que diu el mateix Crist a Pilat a l’evangeli segons sant Joan, “La meva reialesa no és d’aquest món”, aquestes talles no la representen basada en el poder terrenal, com la dels reis d’Espanya o d’Anglaterra. Es tracta d’una majestat de l’esperit, que té una autoritat religiosa per a aquells que tenen fe, i “artística” per a aquells que consideren l’art una sublimació de l’esperit. 
Hem demanat a l’autora que ens donés tres bones raons per llegir Les majestats de la Cerdanya i ens ha proposat les següents: el recull exhaustiu de les imatges conegudes de la zona de la Cerdanya, una introducció a la iconografia de Crist i de la Creu i quina ha estat la seva evolució des de la seva creació fins a les transformacions que la majoria van patir per adequar-se a les litúrgies vigents en cada moment històric, fins a arribar als nostres dies. 
El llibre fa notar que, tot i que en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell hi ha 85 parròquies de la Cerdanya, la qual cosa fa pensar que cadascuna tindria una majestat de gran format, el nombre d’imatges conservades de la zona és “ínfim”, en paraules de la mateixa autora. Es tracta de set talles a la Baixa Cerdanya i de quatre, a l’Alta Cerdanya. 
Per cert, la talla que continua fascinant Jorba és la Majestat Batlló, que es pot admirar al MNAC: “És de les més ben conservades i, alhora, de les més enigmàtiques, per la poca informació que tenim sobre la seva procedència”, confessa l’autora.

El nou Villaró, a mitjan febrer

Mossèn Farràs, Franco i l’operació Siscló, que va acabar amb la mort del general en oportuníssim accident d’aviació, el 18 de juliol del 1936 i a bord del Dragon Rapide. Aquests són els eixos fonamentals d’El sindicat de l’oblit, la segona entrega de la ucronia que Albert Villaró va estrenar el 2014 amb Els ambaixadors –premi Josep Pla d’aquell any– i que especulava gloriosament amb una història alternativa:  bàsicament, una Catalunya independent i naturalment democràtica des dels fets d’octubre del 1934, una Espanya retallada i naturalment feixista –però governada per Sanjurjo i no per Franco–, i una dolorosa ocupació nazi de la nova república (catalana) aprofitant la II Guerra Mundial. Quedaven serrells pendents, i aquests són els que respon Villaró a El sindicat de l’oblit, a mitjans de febrer a les llibreries i que temporalment es mou entre el 1936 i el 1975, amb mossèn Farràs, fill de Tor, seminarista a la Seu, rector de Llorts i antic agent de la intel·ligència catalana, i que ocupa un lloc principalíssim en aquesta operació Siscló que hauria canviat la història de Catalunya.