L’altre Palazuelo

La carretera de la Comella reserva una sorpresa inaudita: ‘Solar I’, peça monumental d’un dels artistes clau de l’abstracció espanyola.

D’acord, no és una estricta novetat perquè la família Cierco la va adquirir el 2013 i immediatament després la va plantar en un terreny de propietat, al peu de la carretera de la Comella. Però ara facin acte de contrició: quants de vostès eren conscients que tenim un Palazuelo com una casa de pagès a la via pública? Un Palazuelo! Quasi res, perquè –ho diu Josep Maria Ubach, aquí amb el barret d’especialista en la nostra escultura urbana– estem parlant d’un dels gurus de l’escultura espanyola de la segona meitat del segle XX, al costat i al nivell de Chillida i Oteiza. Una altra cosa és que la celebritat mediàtica se l’enduguessin quasi tota els seus col·legues bascos.

La nostra, en fi, du per nom Solar I, és una mola d’acer que fa 274 per 162 per 190 centímetres, que pesa més de dues tones i que data del 1994. Segons la Fundació Palazuelo, podria tractar-se de la mateixa peça que, procedent del Macba, es va exposar fins al 2012 al campus de l’Autònoma de Barcelona, a la plaça Cívica i davant de la biblioteca d’Humanitats, per concretar. I que ves per on ha acabat il·luminant la carretera de la Comella. Un destí més pragmàtic que una altra cosa: la propietat sosté que era inviable plantar-lo al pati interior de l’edifici Cierco, a Prat de la Creu i podria semblar que el seu destí natural, al costat de Barceló, Valdés i Plensa, perquè el sòl no n’hauria resistit el pes, així que es va optar per ubicar-lo en un terreny que no pogués cedir. I aquí s’ha quedat, camuflat entre el paisatge industrial de la Comella.

L’obra de Palazuelo (Madrid, 1915-2007) forma part de les col·leccions dels museus Reina Sofia de Madrid, de la Kunsthaus de Zurich, dels Guggenheim de Bilbao i de Nova York, de la Fundació Maeght de Saint Paul de Vence i, com ja s’ha dit, del Macba. Als anys 50 va compartir taller amb Chillida i en la primera part de la seva trajectòria, que transcorre bàsicament a París, va destacar com a pintor. De fet, Ubach el considera “més pintor que escultor, ja que les peces són la conseqüència en tres dimensions dels seus dibuixos”. Segons ell, Palazuelo era “un enamorat de la filosofia, la música, les matemàtiques, la natura i la geometria, i es considerava més un cercador que no un creador. Ell descobria formes ja existents a la naturalesa, no les inventava”.

Palazuelo, en fi, s’afegeix al centenar llarg, llarguíssim, dels escultors que tenen obra a la via pública, segons els comptes del mateix Ubach, que n’està ultimant un catàleg raonat. I Solar I ve a saldar un compte pendent amb l’escultor madrileny: si hem titulat aquesta crònica com “L’altre Palazuelo” és perquè ara fa un any l’escultor cerdà Ernest Altés ens va posar aquí sobre la pista d’una petita peça d’acer de l’artista madrileny que en algun moment dels anys noranta el Comú de la capital va plantar al Parc Central, i que sembla que va desaparèixer sense deixar rastre. Alfons Valdés també la recorda, i fins i tot n’ha fet un esbós. L’episodi ha generat una certa llegenda, i hi ha qui diu que alguna lluminària comunal que desconeixia el lloc de Palazuelo en l’olimp artístic espanyol se la va voler treure de sobre i un espavilat col·leccionista se la va acabar enduent per un preu irrisori.