L’altre Pep, redescobert

El festival recull a la galeria Riberaygua l’obra pionera d’Aguareles i Paradise Consumer en el camp del videoart.

Pep Aguareles el vam conèixer sobretot en la faceta de fotògraf: com a professor a l’escola d’art; en solitari, amb exposicions com Expressió-Impressió i Poètica de la imatge; en projectes col·lectius com Tres visions, quaranta imatges, i els últims anys, al capdavant de l’equip que va formar amb els seus alumnes de La Llacuna, en projectes com les Sessions Piaf i el monumental Retrats, Músics, Andorra, que finalment va ser el seu últim treball. Però Aguareles va tenir també una faceta més experimental, sobretot per als paràmetres locals: la de videoartista.

Doncs sí: a mitjans del decenni passat, i juntament amb Helena Guàrdia, Susanna Herrador i Eve Ariza, es van embarcar en una efímera aventura que van titular Paradise Consumer (Benvinguts al paradís), que Lluís Casahuga considera l’acta de naixement del gènere al nostre racó de món: “He buscat en arxius i col·leccions, i no he trobat cap peça anterior. Això no vol dir que no existeixi, però mentre no aparegui, haurem de considerar-la la primera obra de videoart creada a Andorra.” Per resumir: una peça datada el 2005 –ja saben: “Ningú que no hagi viscut abans de la crisi sap el que és l’autèntica dolçor de viure”, sigui dit amb el permís de Talleyrand– que planteja una reflexió crítica sobre el model econòmic basat en el consumisme vigent en aquells gloriosos temps anteriors a la Gran Crisi. Al llarg de dos minu-tets justos s’hi succeeixen escenes enregistrades en uns grans magatzems –l’Hiper, per concretar– on els clients acaparen productes de forma compulsiva, com si el món s’hagués d’acabar demà mateix.

Formalment, admet Casahuga, no és una obra especialment agosarada. Preval el missatge, la reflexió, sobre l’experimentació. I té sobretot un valor històric i documental: és, com ja s’ha dit, el nostre primer videoart. Per això ocupa un lloc de privilegi a l’exposició [de]format audiovisual, amb què ahir va arrencar la 7a edició d’Ull-Nu i que es podrà visitar fins dissabte a la galeria Riberaygua de la capital.

Al costat de Paradise Consumer, Casahuga –que n’exerceix com a comissari– ha rescatat mitja dotzena d’obres més: cinc pel·lícules codirigides amb Helena Guàrdia, que daten també del 2005 i que cal posar en el context de l’escola d’art –Sortida de l’escola, El crit, El concertista, Estats d’ànim i Vermell– i la peça construïda amb el banc d’imatges que va disparar mentre preparava Retrats, Músics, Andorra, i que es va projectar al concert final del projecte, el 18 de gener del 2018 a l’Auditori. A tot això caldria afegir-hi dos videoarts més, Bombolles i Passivcity, firmats pel mateix col·lectiu de Paradise Consumer però que no es projecten a la Riberaygua, i tindríem l’obra completa d’Aguareles en aquest gènere.

Un gènere, en fi, que a Andorra ens arriba tard, tardíssim –el videoart, diu Casahuga, sorgeix als anys 60, quan Sony comercialitza una gravadora portàtil i assequible– i que es caracteritza per una voluntat decididament experimental, al marge del circuit comercial. Després d’aquella incursió pionera ha tingut un creixement exponencial, amb l’obra de Fiona Morrison, Èric Rossell, Pol Escalé, Susanna Ferran, Jason Morillon, Martín Blanco i el mateix Casahuga.

Però tot això, que caldrà un dia inventariar i –per què no?– reunir, són figues dun altre paner i no es projecta a la Riberaygua. A canvi, [de]format audiovisual inclou dues peces igualment històriques, mai abans vistes per aquí dalt –és que ni remotament– i que ens retrotrauen als orígens del gènere: Primera mort, rodada el 1968 per Jordi Galí, Àngel Jové, Antonio Llena i Sílvia Gubern, i considerada l’obra pionera del videoart espanyol, en una còpia rescatada dels fons de TV3 i conservada al Macba, i L’entr’aperçu (1983), de Robert Cahen, un dels gurus del videoart Baladrà amunt. No es perdin tampoc Prima materia, de l’espanyol Federico Guardabrazo, que projecta en una pantalla una textura que recorda al marbre i que es va construint segons les variacions en temps real del valor en borsa del coltan, la columbita i la tantalita –minerals essencials per a la fabricació de microxips– i el cartell d’Ull-Nu a l’entrada de la galeria, amb set seqüències de llum diferents que s’alternen en combinacions i intensitats aleatòries. Una filigrana, vaja.

No s’ho perdin. Probablement no han vist res igual. Fins dissabte, a la Riberaygua.