L’ambaixada ressuscitarà a la tardor la Setmana del cine espanyol

La sala d’exposicions reuneix mig centenar d’obres creades a partir de la poesia de Cernuda.

Tornen les Jornades de cine espanyol. Serà a la tardor, rebatejades com a Setmana i després de dos anys en blanc, cortesia de la Covid. Una de les propostes culturals més veteranes de l’ambaixada, que el 2019 va celebrar el 10è aniversari i que va començar de forma molt prometedora però que amb els anys havia perdut embranzida i bona part del sentit: la majoria dels títols estan avui disponibles en una plataforma o altra, i la gràcia d’un festival, d’unes jornades o d’una setmana és el contacte amb actors i directors. Els últims temps aquest contacte s’havia reduït a la jornada inaugural, i per veure una pel·lícula de fa deu, quinze o vint anys no cal esperar que les programi l’ambaixada. La Setmana que prepara de cara a la tardor, i fruit de l’empenteta que li ha donat la condició d’antena (o subseu) de l’Institut Cervantes estrenada al febrer, mirarà de recuperar l’ambició dels inicis, segons augurava ahir l’ambaixador, Àngel Ros. Trigarem encara uns mesos a concretar la programació i el cartell de convidats però la intenció és fer brillar el cine espanyol a través dels seus protagonistes.

Mentrestant, la legació continua a ritme de creuer: ahir s’hi va inaugurar La realidad y el deseo, una proposta singular perquè fusiona poesia, pintura, escultura i gravat al voltant de l’obra magna de Luis Cernuda. Comissariada per Gabriel Serrano –fa uns anys ja va desfilar per la sala de Govern a Bombers amb una proposta similar sobre Vázquez Montalbán–, la mostra reuneix l’obra de mig centenar d’artistes plàstics que han reinterpretat els poemes de l’enfant terrible de la Generació del 27, i inclou obres d’algunes de les patums de la pintura espanyola de l’últim terç del segle XX, des de Cuixart, Ràfols Casamada, Pruna i Taulé fins a Gordillo, Arranz Bravo i Guinovart. Entre ells, atenció, s’hi han colat dos representants andorrans, Fiona Morrison, amb Luz y ocaso, fotografia inspirada pel poema Tristeza de recuerdo (“Por las esquinas altas de los sueños,/ alta la madrugada, fue conmigo/ tu imagen bien amada...”), i Javier Balmaseda, amb un oli que reinterpreta el que probablement és un dels poemes més coneguts i celebrats de Cernuda: Donde habite el olvido (“...en los vastos jardines sin aurora/ donde yo solo sea/ memoria de una piedra sepultada...”). Val a dir que es tracta d’un oli clarament vinculat amb la sèrie Vías y soluciones, aquelles visions de careteres que es rebreguen i dobleguen com si fossin de goma i que no duen enlloc. Balmaseda hi ha afegit una porta, probable antesala de la mort  que Cernuda entenia en aquesta fase de la vida com l’única sortida possible: “Cernuda és de sempre un dels meus poetes preferits, i aquest poema em toca especialment”.

La realidad y el deseo, en fi, es podrà visitar fins al 8 de maig –el ritual d’entrada, inclosa la identificació i el detector de metalls, és una miqueta desalentador, però aquesta és una altra història– i coincidirà amb la lectura pública del Quijote que l’ambaixada convoca cada Sant Jordi. La següent activitat de la programació cultural serà la taula rodona del festival de novel·la negra de Bossòst, que estrena subseu andorrana (3 de maig) i l’exposició de l’escultor basc Aitor Mendizábal, amb la sèrie anomenada El árbol y su bosque.