Land Art: amb un toc andosí

Avui comencen a arribar a Engolasters les obres i instal·lacions de la tercera edició, que arrencarà el 14 de juny.

És veritat que la decepció, com a mínim certa decepció, és en aquesta ocasió absolutament legítima: la tercera edició de l’Andorra Land Art –endavant, ALA– ha hagut de renunciar no només a la tartera del Carroi, que després de dues edicions i com admet el comissari de l’invent, Pere Moles, semblava cridada a convertir-se en un espai icònic del festival, sinó també a la fàbrica de la llana escaldenca, que molts, per no dir quasi tothom excepte els veïns del Barri, vam descobrir fa dos anys i gràcies precisament a l’ALA. No ha pogut ser per culpa de la clamorosa deserció dels comuns, que li han retirat el suport econòmic que li van prestar les dues primeres edicions.

Tots, excepte Escaldes, que li ha sabut veure la gràcia a una proposta sense parangó en aquest racó del Pirineu i que s’ha acabat enduent la grossa: si fins ara les obres i instal·lacions s’havien repartit pel camí ral, com al 2017, o per totes les parròquies amb una lògica més aviat capritxosa –com al 2015– la que arrencarà el 14 de juny ha concentrat tota l’oferta artística en un perímetre al voltant de la caseta del guarda d’Engolasters que es podrà recórrer, diu Moles, en un parell d’horetes. Si hi afegim que aquest itinerari enllaçarà mitja dotzena d’edificis –el polvorí, el magatzem, la cort dels matxos, el fornal, la cuina el menjador i naturalment la casa del guarda– que formen part de l’ecosistema d’Engolasters, que mai no han estat oberts al públic i que FEDA s’ha avingut a obrir excepcionalment per a l’ALA i per acollir-hi les obres que han d’anar sota cobert, així com que la cosa s’allargarà fins al 14 de setembre, no hi ha excusa per no repetir l’excursioneta a Engolasters unes quantes vegades.

Pel que fa al contingut, i sabut que aquesta edició el motiu central del festival és el shinrin yoku –ja saben, la manera cool, zen i japonesa de dir-li a sortir a passejar per la muntanya–, potser la notícia sigui la participació que una quinzena d’artistes andosins, amb onze obres que aniran totes al circuit exterior. I atenció, perquè hi pot haver polèmica a la vista: el canillenc Didier Aleix hi concorre amb FINRI, Fill de Jesús de Natzaret, rei dels jueus.

La tenen aquí dalt i és, en fi, una al·legoria de la pederàstia en l’àmbit eclesiàstic. D’altra banda, Tony Lara ha recuperat un antic projecte del traspassat Pep Aguareles per retre homenatge pòstum a qui va ser el seu professor. Es titula La llibertat d’Ícar, i Lara ha tret de l’aparador el maniquí que Aguareles va convertir en protagonista de la instal·lació Ícaro, sobre el consumismo, i l’ha passejat, retratant-lo, per racons de mig país, amb estació final a Engolasters. I de nits, perquè no se li fonguessin les ales de cera. El resultat són una dotzena de fotografies de mitjà format que s’exposaran totes juntes en un espai a prop de la presa.

Dani Torres, de la seva banda, ha construït una sèrie de casetes de fusta que conviden el vianant a seure-hi, agafar el llapis i escriure en un paperet ad hoc un haiku, que caldrà deixar a la caseta per acabar configurant entre tots els poemes un llibre col·lectiu. I Miquel Mercé, que fa quatre anys va estrenar la tartera, hi torna aquesta edició amb una exposició fotogràfica que anirà evolucionant al llarg dels tres mesos d’ALA, així com a una estructura d’acer que penjarà entre els arbres i que pretén ser una cosa així com una bassa on es reflecteix l’entorn.

Atenció també a la cabina –cortesia de la STA– que Roger Lorente ha tunejat per mimetitzar-la amb el bosc, però no gaire perquè hi ha amagat un feix de bitllets de 100 dòlars mida XXL enrotllats en un tronc. Pepe Mesalles plantarà un martell gegant, amb la caixa d’eines reglamentària a la teulada del magatzem; Toni Cruz reincideix amb el seu particular bestiari –ara, una vintena d’àguiles–, Tito Farré, l’únic que ha participat en les tres edicions, ha construït un animal totèmic amb bidons, i en fi, completen la nòmina local Carolina Pérez i Belén Sanz (Ojos que ven en el corazón que siente i Mírame, mírate), Data Arquitectura (Cabin) i el duet Tatotum (Bany de bosc de colors).