Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra Pere Moles Diccionari visual clípol Valls
Andorra Pere Moles Diccionari visual clípol Valls

L’andorranitat, d’un cop d’ull


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Pere Moles

La idea era tan sensacional com senzilla, i probablement per això no se li havia ocorregut a ningú: destil·lar en un centenar i mig d’imatges l’essència d’una cosa tan etèria com és l’andorranitat. És veritat que abans que ell ja ho havia assajat Àlvar Valls amb el seu formidable Diccionari enciclopèdic. Un monument que mereixeria, ja que en parlem, una reedició ampliada i actualitzada. Però Pere Moles ha optat per la via 2.0: predomini absolut de la imatge i un text reduït a la mínima expressió (i que firma Cristina Altimir). I això és exactament el Diccionari visual: un compendi de termes, conceptes i institucions que, “per tradicionals, per característics o per únics”, constitueixen l’abecé de la “cultura” i el “patrimoni” nostrats.

Moles ha tocat totes les tecles, des de la gastronomia (allioli, bringuera, cargol, donja, escudella, tiberi, trinxat, tupí) fins als símbols (Casa de la Vall, Comú, parròquia), les institucions vigents (bander, foc i lloc, nunci, síndic) o periclitades (Consell de la Terra, contrabandista, des­eners, pubilla, cabaler, caganiu, quèstia, veedors); la climatologia (aubaga, borrufa, broma, ruixat, torb), la geografia (Comapedrosa, Concòrdia, llac, Valira) i el santoral (Meritxell); la flora (falguera, garlanda, gavernera, genciana, gerd, marcòlic, moixa, nabiu, xicoia, tora), la fauna (àliga, cucut, esquirol, euca, gall de bosc, guatlla, guineu, isard, marmota, marrà, moixó, truja, xot) i fins i tot la micologia (fredolic, llenega, murga). També ha repassat les festes i tradicions populars (carnestoltes, les falles, la Marratxa, l’Óssa, el Pessebre Vivent), els monuments del pensament polític nacional (Manual Digest, Politar), les eines, feines i estructures de la societat agrícola ramadera que un dia vam ser (aixada, alforges, andà, apletar, estripagecs, jou, traginer, péixer), i una mena de calaix de sastre en què igual hi ha posat l’Armari de les Set Claus i la Creu dels Set Braços que Radio Andorra i la Unió Pro Turisme, el clípol i “Mort, qui t’ha mort”, la fúnebre pregunta que fins al 1990 el nunci feia per triplicat davant d’un cadàver.

Cada entrada del Diccionari —que es diu així perquè segueix un estricte ordre alfabètic— va acompanyada d’una fotografia que l’autor ha retocat amb Photoshop, en el que és probablement el més discutible del volum: ¿no hauria resultat millor deixar les imatges originals? Es tracta, que quedi clar, d’una selecció personal i no exhaustiva, que Moles sap que cada lector completarà amb aportacions pròpies i igualment legítimes. Una selecció estrictament idiosincràtica i, atenció, sense pretensions acadèmiques: l’objectiu, diu, era recuperar el llenguatge “popular”, “dir-ho tal com ho deia la padrina” (aucell, llangonissa), però també ressuscitar termes en desús (clípol), i a la vegada que qualsevol lector forà hi trobés una mena de guia ràpida per iniciar-se en l’andorranitat: d’aquí la presència de conceptes més o menys obvis com ara la bandera, l’escut i l’himne.

Hi ha, és clar, decisions aparentment arbitràries, com ara la preferència per garlanda en detriment de grandalla i la presència del santuari de Meritxell (però no de Canòlic), per no dir la molt pintoresca inclusió de la Unió Pro Turisme, única institució diguem-ne contemporània —amb Radio Andorra— que mereix l’honor de figurar al Diccionari. Pintoresca... i també escaldenca. Només hi ha tres personatges històrics, Carlemany, Ermessenda i Arnaldeta. I hi ha absències més o menys clamoroses, com ara possobra o posella, dos clàssics dels repertoris d’andorranismes. Però és que es tracta, insistim-hi, d’una tria personalíssima, i a més diu Moles que es va trobar amb la dificultat de representar certs conceptes: “Hi ha termes que, simplement, no he sigut capaç d’il·lustrar. Tamarro, per exemple.” I per aquesta via s’han quedat al calaix paraules i locucions de nou sense lloc als diccionaris acadèmics però tan pròpies, diu, com llavonses, adés i gicar fer —per deixar fer, locució encara viva a Canillo.

Val a dir que el punt de partida del Diccionari visual va ser la llista de vocabulari de pastor que Manuel Anglada i Toni Farré —sogre per cert de l’autor— van establir el 1983 a Andorra, nació pirinenca. D’aquí en va sortir una llista de prop de tres-cents termes que ha anat polint fins al Diccionari que, des d’avui mateix, és a les llibreries.

Andorra
Pere Moles
Diccionari visua
l clípol
Valls
Número de vots: 73
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic