Landry: l’art d’escoltar cap amunt

Què hi fan Landry Riba i la seva proposta musical entre neoclàssica i new age, que tendeix a la introspecció i amb una posada en escena més aviat minimalista, embarcat en un format tan vocacionalment espectacular com ho és el concert vertical del Jambo? Doncs aquesta va ser la primera preocupació del nostre home d’avui quan l’organització li va cedir un dels espais emblemàtics del festival: “Ells sabien tan bé com jo que la meva proposta no es basa en els focs d’artifici, així que qui vingui aquesta nit a la placeta de Sant Esteve no s’ha d’esperar una cosa grandiloqüent”.

Però si no és això, què, exactament? Doncs vint minuts de la música atmosfèrica marca de la casa –cinc temes extrets de We Were Trapped In The Dream Of a Dog, i Tales From Behind The Mirror– enllaçats amb arranjaments ad hoc i ben embolicadets amb imatges antigues del centre històric exhumades a l’Arxiu Nacional que es projectaran sobre la façana de la Biblioteca Nacional. Amb un previsible fil conductor –el pas del temps– i la voluntat declarada de construir un discurs “emotiu, pròxim i identitari”. Als antípodes conceptuals i probablement sonors, en fi, del que en les dues edicions anteriors van proposar Likantropika en aquest mateix escenari.

El nom del format, aquesta cosa tan estupenda d’espectacle vertical, el deu no només a les projeccions sinó també al detallet que Landry Riba i companyia –de seguida veurem qui– es distribuiran pels balcons i finestres dels dos pisos de Casa Bauró. A cegues, com qui diu, perquè no hi haurà contacte visual entre ells i això constitueix una de les dificultats afegides de l’ocurrència. Ells ho han solucionat amb una barreja de tradició i modernitat: amb un metrònom per barba i auriculars per poder-se comunicar i saber quan ha d’entrar i quan ha de sortir cadascú. I qui són, ells? Els sospitosos habituals que l’acompanyen en aquesta reencarnació diguem-ne neoclàssica –Mireia Planas, al violoncel, i Sílvia García i Elias Porter, a la viola– amb el reforç puntual d’Hèctor Pérez, a la guitarra elèctrica.

Fins aquí el que Landry Riba en diu l’àudio. Però és que el d’aquesta mitjanit –a partir de les 23.30 hores, quan acabin els altres concerts del Jambo– és un híbrid en què la imatge tindrà com a mínim tant de protagonisme com la música. És veritat que les projeccions han tingut històricament un protagonisme destacat en els seus directes. Aquí ha comptat de nou amb Natàlia Montané i Sergi Pla, que han produït el nou material, i ha fitxat per a l’ocasió Èric Rossell, amb experiència en el videoart i el responsable que, una vegada projectades a la façana i tenint en compte que les finestres se’n mengen el 15% de la superfície, les imatges no perdin massa definició. El tercer en concòrdia és Dani García, que aporta l’experiència en els dos concerts verticals de Likantropika: ell s’encarrega de la programació de les projeccions. Que les imatges no se surtin de la façana, i que es projectin de forma coordinada amb la música, vaja.

Una feina de precisió, ja es veu, on les possibilitats d’error es multipliquen però que augura –per molt que a Landry Riba l’adjectiu li faci certa urticària– resultats espectaculars. El precedent de Likantropika convida a l’optimisme. I que ell no s’hagi conformat a replicar una fórmula que funcionava, sinó a passar-la pel seu particularíssim sedàs musical, encara més.

I si els sembla poc, no s’hi amoïnin: se’n recorden d’aquell disc –el tercer del seu compte particular– que havia d’enregistrar a la primavera en directe en set espais més o menys insòlits, amb la formació habitual –corda clàssica, baix i bases electròniques– i que es va haver de suspendre per qüestions de calendari? Doncs ja té data, nom i escenaris confirmats: serà al setembre, amb la idea que el cedé arribi a temps de la campanya de Nadal; es dirà Mountain Songs –en un homenatge obvi a l’Island Songs del seu admirat Olafur Arnalds– i es gravarà a Sant Miquel de Prats, Cal Pal de la Cortinada, Sud Radio, Casa de la Vall i un cinquè encara per confirmar. Tants espais com cançons, que no seran set –ja es veu– sinó finalment cinc. Cada tema anirà acompanyat del reglamentari videoclip, i tot plegat constituirà probablement el primer disc itinerant del nostre racó de món. Tic, tac, tic, tac. Però abans, ja ho saben: aquesta nit toca Casa Bauró. I mirar cap amunt.