Landry Riba i Jordi Claret, caps de cartell de l’Esquella Incles Walking Festival

Diu Landry Riba que Eclektic és un experiment. I això és dir molt quan qui parla és l’home que ha concebut Mountain Songs, Tales From Behind The Mirror i We Were Trapped In The Dream Of a Dog. Un experiment que s’allunya tant de la proposta atmosfèrica a què ens té acostumats el baixista en la faceta de compositor com del jardí clàssic que Claret cultiva a l’ONCA. De fet, el violoncel·lista havia format part de la banda que acompanyava Riba en els dos primers discos, i va ser als assajos quan va saltar la guspira i van pensar: “Un dia hem de provar un duet”. El dia ha arribat, i d’aquest feliç encontre n’ha sortit una criatura que es diu Eclektic, que van presentar la setmana passada a la sala de màquines de FEDA i a Sant Cristòfol d’Anyós i que des d’avui mateix es pot adquirir en format físic a La Puça. Diumenge, a més, tercera i última etapa –de moment– de la minigira: serà en una nova edició de l’Esquella Incles Walking Festival, que si el Comú de Canillo no hi posa ràpidament remei passarà absolutament desapercebut perquè la promoció no és que hagi sigut mínima, sinó directament inexistent. A Riba i Claret els acompanyaran Iarakè & Ginger, l’orquestrina Trama, Leabreaks i Bluetonics, distribuïts per diverses bordes de la vall.

Però tornem a la “criatura”, com li diu Riba. Un disc amb vuit temes que responen a títols més aviat new age –Dawn, In a Rush, Softened Words, The Road, Layover, Restless Strings, Early Reflections i Z (The End)– que s’enfila fins als 40 minutets i que firmen a quatre mans, com Lennon i McCartney, però en pirinenc i en atmosfèric. La cosa, diu Riba, anava més o menys així: “Cada tema arrenca amb una base de baix o de violoncel elèctric, o amb l’efecte sonor d’un dels dos instruments. A partir d’aquesta base, l’altre instrument hi afegia una part més harmònica que servís de coixí perquè el primer hi tornés a passar una capa. De fet, cada tema és una successió de capes i de sons que acaben construint la peça. No seguim una recepta fixa però que mantenim una certa alternança dels instruments”. Els temes, en fi, sortien als assajos “sense partitura i a partir de quatre indicacions sobre paper”, així que cada concert és diferent i, de fet, el disc mateix és tan sols una de les versions possibles, “la que va sortir de les dues sessions que vam enregistrar”. Sona un pelet esotèric, és veritat, però si passen per www.jclr.bandcamp.com ho entendran millor. I encara més, diumenge a Incles.