Landry Riba, músic: “L’objectiu era que cada espai parlés, que fos un més de la banda”

‘Mountain Songs’ ja és aquí: des d’avui mateix en suport físic i a Spotify; demà a iTunes. El compositor canillenc es va fer acompanyar per piano, teclista, bateria, guitarra elèctrica i quartet de corda -violí, viola, violoncel i... baix!- per enregistrar en cinc ubicacions ben singulars els temes del seu nou disc. La presentació, el 17 de març al refugi de l’Illa. Així que ja poden anar preparant les raquetes. I, a l’estiu, més difícil encara: a la plataforma del Roc del Quer.

El títol no sembla gaire adequat, la veritat: més que el so de les muntanyes, el que sentim és el dels espais interiors.

La intenció originària era enregistrar en exteriors, que l’estudi fos la muntanya. Però tècnicament era arriscadíssim, per no dir inviable: una ventada et pot arruïnar la sessió, i no diguem si plou. Vam buscar espais estretament vinculats al seu entorn. No d’una manera evident, però és que tampoc no buscàvem l’evidència.

Molt llest, vostè: planta l’estudi al prat, prem el rècord i a esperar que la naturalesa li faci la feina.

Escric enmig de la naturalesa. No es tracta tant que el medi s’expressi, sinó que siguin les roques, el riu, els arbres els que em parlin. La meva feina és fer la traducció musical. En el cas de Mountain Songs, el que preteníem era que l’espai parlés amb la seva reverberació natural, amb els sons incidentals que han anat entrant a cada peça. Que fos un més de la banda.

Quina veu té la sala noble de Sud Radio on van gravar 'Paraules sense fil'?

Té un so més aviat sec, molt net, molt propi de l’espai industrial que no deixa de ser l’estació, tot i l’entorn on s’aixeca. Com que la gravació es va allargar molt, se’ns va colar el vent, amb el qual no comptaven. Només se sent tot sol al final –tret que l’escoltis amb auriculars i a un cert volum–, però hi és durant tot el tema.

No se’ls devia colar per casualitat la psicofonia de De Gaulle?

Hauria sigut un puntàs, però no. Tot i que vam recórrer l’estació i sorprèn perquè és un edifici viu, els aparells funcionen i, segons on, hi ha un brunzit de fons bastant psicofònic.

Sant Miquel de Prats ('Snow Light'), com sona?

Aquell dia va ploure, així que tenim de fons el xiuxiueig constant de la pluja. I encaixa perfectament en l’atmosfera recollida que buscàvem, amb aquest so tan particular que tenen les capelles romàniques. I tot, amb un baix i un violí, perquè vam acabar traient el cor que inicialment teníem pensat.

I Cal Pal ('Time To Listen')?

Era el cap de casa, tot fusta, i això et dona una acústica molt especial. Ideal per a una peça molt recollida, molt íntima. Hi vam deixar el so del riu, però amb els cotxes que passen per sota no vam poder fer miracles.

L’era de Casa Rossell ('Oblits')?

L’espai és molt més obert, però es comporta estupendament. El so té molt recorregut, s’hi pot tocar amb molt de volum –nosaltres ho vam fer amb bateria i guitarra elèctrica– i al final de la gravació que teníem per bona, quan deixem caure la nota per acabar, va i repiquen les campanes de Sant Corneli.

Normal: la Saturnina, la degana de Sant Serni, també té un cert paper en el seu primer disc.

Però aquestes no hi eren convidades! Pensàvem que ens ho havia espatllat, però el tècnic de so ens va fer veure el contrari: era perfecte! I sí: entra just quan li toca. Així que s’hi va quedar.

Per acabar: la sala dels Passos Perduts ('Resiliències') afina?

Hi vam portar un piano acústic i era tècnicament delicat perquè pesa molt. El pianista ha d’accionar els pedals, el terra fa molt de soroll... Però sí. A més, vam desmuntar la caixa del piano per obtenir una altra acústica i, per aquest motiu, sona molt ofegat, com secundari. I vam aprofitar el cruixit del soler i de les cadires.

Amb quartet de corda i piano, tot sona millor?

La primera maqueta l’escric amb sons virtuals, per tenir una primera idea de com sonarà tot. Però és clar, allà no hi ha sentiment. Per això, quan ho escoltes amb piano acústic, amb la intenció del músic, amb les cordes –l’arc que va passant, el violí que vibra– és un moment molt especial. Com si la música es corporifiqués, es fes tangible.

Comparat amb els dos discos anteriors, els cinc temes de 'Mountain Songs', que tampoc no son especialment llargs, poden tenir gust de poc.

Doncs sí. De fet, més que un tercer disc, a dreta llei, potser hauríem d’estar parlant d’un EP. Però la feinada que ens ha portat és la d’un LP.

El baix, està geloset, de veure’s relegat a un paper secundari?

M’ho han dit, és veritat, que venint de mi semblava que el baix havia de tenir més protagonisme. Però és una altra manera d’integrar el baix en una formació. Al final, el trio de cordes, baix i bases electròniques no deixa de ser més que inusual. El cert és que en alguna composició he provat de posar-hi estàndards de baix, i no funciona. En fi, que jo m’hi sento còmode i al baix no li queda més remei.

Li ha enviat un exemplar del disc a sant Olafur Arnalds?

Doncs no, i això que al maig vaig a un concert seu al Royal Albert Hall de Londres. El que sí que tinc previst fer, ara que crec que la línia artística està prou definida, és picar a la porta de petites companyies dedicades en aquesta música més aviat marginal, a veure si alguna s’hi interessa per fer-ne una distribució més àmplia. Fins aquí ho he fet tot sol, però per fer un passet més cal l’ajuda d’algú que conegui bé el circuit.

A veure d'una vegada: a qui quin sac el posem? Al de la música atmosfèrica?

Quan vaig pujar els temes a la plataforma des d’on distribueixo digitalment el disc, em van demanar l’estil en què m’havien de col·locar: ambiental? Electrònic? Chill-out? Mirant gent que fa coses similars, resulta que encaixo al que en diuen Modern Classical. Si ells ho diuen... Però la veritat és que el que més em convenç, sí, és el de la música atmosfèrica.