Diari digital d'Andorra Bondia
La il·lustradora Montse Mayol s’imagina així la pedagoga i historiadora Lídia Armengol.
La il·lustradora Montse Mayol s’imagina així la pedagoga i historiadora Lídia Armengol.

L’ànima de l’andorranització


Escrit per: 
A. L. / Imatge: Montse Mayol / ‘Ex-libris’

La revista ‘Ex-libris’ repassa la trajectòria vital i institucional de Lídia Armengol, impulsora de l’Escola Andorrana i de la investigació històrica.

Si hi ha una figura clau en el procés d’andorranització impulsat als anys 70 pel Consell General és sens dubte Lídia Armengol (1948-1991), des del lloc d’assessora pedagògica que va exercir des del 1973, tot just acabats els estudis de Lletres i Maîtrise d’Enseignement a Tolosa, i secundada per dues ànimes bessones com van ser Antoni Morell i Manual Mas.

Per això és un acte d’estricta justícia no ja poètica, sinó històrica, l’aproximació que el número 25 de la revista Ex-libris consagra a la seva trajectòria biogràfica i professional. I ho és perquè per a les generacions nascudes a partir dels 90 Lídia Armengol és probablement una referència vaguíssima, poc més que el nom de la cèntrica plaça de la capital. Per dir-ho ràpidament, va estar involucrada no només en el desplegament de l’escola andorrana –el setembre del 1982, amb trenta-vuit alumnes i tres professors que impartien classes només de maternal a tres aules de Ciutat de Valls– sinó també de l’Institut d’Estudis Andorrans, en la creació de la Biblioteca i de l’Arxiu Nacional (1975), i en la de la Universitat d’Estiu, que va dirigir entre el 1982 i el 1985. Lídia Armengol va tenir també un destacat paper polític en els primers governs del país, primer com a directora de Cultura i Belles Arts en la primera etapa d’Òscar Ribas (1982) i després com a secretària general de presidència, de nou amb Ribas (1990).

Però la gràcia de l’article va molt més enllà de la simple enumeració de dates i càrrecs. L’autora, la bibliotecària Gemma Sampons, ha recorregut al testimoni d’amics i companys que la van tractar de primeríssima mà per traçar-ne un perfil personal, des de Charles Marty-Meifren, que en recorda el lideratge a la revolta estudiantil del Lycée de Perpinyà, on estudiava el 1968, fins a Jaume Bartumeu, que en destaca cert caràcter visionari: “Va ser ella, abans que molta altra gent, qui tingué el sentit de l’Estat, qui ens va saber fer veure a molts de nosaltres que el futur d’Andorra passava pel seu reconeixement en l’escenari internacional”. L’evoquen també Antoni Aleix, Josep Marsal, Roser Bastida, Joan Massa, Cebrià Baraut, Josep Maria Troguet, Rosa Ferrer, Isidre Bartumeu i Wiliam Danjon, en una col·lecció de testimonis recollits de la Miscel·lània a la Lídia Armengol (1998), la revista Àgora Cultural (2007) i el número 8 dels Papers de Recerca Històrica (2016).

L’article conclou amb una exhaustiva bibliografia de l’obra d’investigació històrica (Els testaments eclesiàstics del segle XIX a la parròquia d’Andorra), síntesi (600 fets institucionals, econòmics i socials) i publicació de fonts (El Consell General: recull cronològic dels patricis andorrans (1682-1979), Materials per a una bibliografia d’Andorra) de la nostra dona d’avui i recorda l’existència d’un grapat d’articles i opuscles inèdits que potser algun dia caldria exhumar.

Però el millor de tot ve al final, amb la reproducció de l’entrevista –el clàssic qüestionari d’estiu, però amb gràcia– que li van fer Haydée Vila i Jordi Canut i que es va publicar al Diari d’Andorra el 27 de juliol del 1991. Atenció a les respostes: “Si poguéssiu escollir, canviaríeu l’any 1991 per alguna altra època?” “Es canvien segells i altres peces de col·lecció, les èpoques s’assumeixen”. Més: “L’esdeveniment del segle?” “La Constitució andorrana” (faltaven encara dos anys perquè fos aprovada en referèndum). “El llibre que tornaríeu a llegir?” “Encara no s’ha escrit” (!) “Us mireu els homes de les altres?” “Si valen la pena, és clar”. I la millor de totes: “El destí, ens el donen fet o el fem nosaltres” “Ens el donen cru i nosaltres l’intentem coure al nostre gust. Això no vol dir que ho aconseguim”. Quinze dies després l’operaven d’urgència a Barcelona, i moria el 26 de novembre a causa d’una malaltia digestiva. Tot un caràcter, la filla de cal Ferré del barri antic. Una placa recorda avui que hi va néixer i viure. Encara que no l’arribéssim a conèixer, tinguem-ne quan hi passem, un pensament de gratitud per l’obra que ens va fer i que va deixar. El nostre país no seria avui el mateix sense ella.

Ex-libris
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic