L’art de copiar els mestres

Tres alumnes de l’escola d’art de la capital reinterpreten obres de Madrazo i Salle, dos dels mestres de la nova exposició del Thyssen.

La Nathalie és científica. El seu camp d’investigació són, atenció, les partícules elementals. Diu que la major part de la seva jornada laboral la passa amorrada al microscopi, que en aquest nivell la realitat tal com la coneixem es difumina i es converteix “en una altra cosa, un món totalment diferent”. I aquests antecedents expliquen per què ha triat Dona amb boina negra, del nord-americà David Salle, per a aquesta edició de Copistes al Museu Carmen Thyssen, la segona en què participa. L’obra de Salle és el que diu el títol, un retrat convencional si no fos perquè està construït píxel a píxel, emulant les imatges digitals. La Nathalie hi va veure un claríssim paral·lelisme amb la seva feina quotidiana, va crear el seu propi píxel, i s’inspira en la dona de la boina per elaborar un retrat de la seva filla.

La gràcia de la tècnica de Salle –pensin en Gala desnuda mirando al mar, de Dalí– és que quan et plantes davant de la tela és impossible distingir-hi cap forma aparentment coherent i que cal enretirar-se’n uns metres perquè la retina vagi desencriptant el quadre, i el cervell, reconstruint els píxels fins a donar-li la forma de la dona amb boina negra: “Per mi és una metàfora de la vida, on sovint cal fer un pas enrere, o millor uns quants, per tenir una visió global i dotar de sentit una escena o un moment”, diu.

La Nathalie és una de les tres alumnes d’Helena Guàrdia a l’escola d’art de la capital que fan aquest curs de copistes en un entorn tan privilegiat com el Valira i amb uns mestres que ho són de veritat. Van començar fa quinze dies, i tindran cinc sessions de tres hores, una per setmana, per completar l’obra que han triat. La Nathalie repeteix –l’any passat va copiar Port de Cassis, de Camoin, una marina d’aire cezannià que no té res a veure amb Salle– i també ho fa Arnau Sánchez. Ell es va atrevir amb un Henry Bacon, Platja d’Étretat, que va copiar amb un toc puntillista, i aquest, més que copiar, s’han inspirat en els mestres de la sala fosca de Khrôma –La mandràgora, de Saura; Canny Glasgow, d’Atkinson, i Sortida del ball de màscares de Madrazo– per elaborar una obra nova de trinca, una vista nocturna del quiosc de la plaça del Poble a partir d’una fotografia que ell mateix va fer la nit de Carnaval: “És un repte pintar a partir d’una primera capa en negre, a sobre de la qual vaig afegint els detalls. És la primera vegada que ho provo”. I és aquesta voluntat de provar-se un mateix, diu Guàrdia, el principal interès d’una activitat com aquesta: “Tastar tècniques o gèneres que potser no són les que més dominen, i fer-ho a més amb l’original al davant, un raríssim privilegi perquè ben poques oportunitats en tindran, i perquè a més, tenir l’obra a l’abast et permet entendre com ha resolt l’autor certs problemes tècnics com ara el joc de clarobscurs”.

Ho diu en referència a Sortida del ball de màscares, l’obra que ha triat Joana Ruiz per estrenar-se com a copista. Ella tendeix al retratisme i a la figuració, així que l’obra de Madrazo no s’escapa gaire de la seva diguem-ne zona de confort. Ruiz va començar dividint la tela en els quatre sectors delimitats per un eix vertical i un altre horitzontal, “de manera que en realitat el que faig és pintar quatre quadres que, junts, acabaran formant-ne un de sol”. La gran dificultat és que la pàtina de l’original és tan fosca que personatges i detalls s’han anat diluint. Ni apropant-se molt a l’original hauria sigut capaç de distingir-los (si això hagués sigut possible, pensin que no ho és, perquè una línia negra pintada a terra delimita clarament el punt màxim a què un observador pot acostar-se al quadre: si la passa, sona l’alarma!) i va fer la trampeta de baixar-se’n una còpia en altíssima resolució, aclarir-la i prendre’n d’aquí els detalls que a ull nu resulten invisibles: “Intentar posar-se a l’altura d’un mestre, i no voldria sonar pretensiosa, és tot un repte, sí, però molt gratificant”.

Treballar in situ, diu Guàrdia, “és un privilegi, l’ambient és tot un altre que a l’escola i treballen amb la pressió afegida que tenen un temps limitat per completar la còpia. És una estupenda iniciativa, i cal dir que la proposta va sortir del mateix Thyssen”.