Diari digital d'Andorra Bondia
‘Mirant enrere a Richmond House’, acrílic sobre tela de Ben Johnson, 183 per 274 centímetres (2011).
‘Mirant enrere a Richmond House’, acrílic sobre tela de Ben Johnson, 183 per 274 centímetres (2011).

L’art de dibuixar un pèl


Escrit per: 
A. L. / Museu del Tabac

El Museu del Tabac reincideix en l’hiperrealisme amb una vuitantena d’obres contemporànies.

Es titula Mirant enrere a Richmond House: una tela monumental, que frega els tres metres de llargada i que reprodueix una pintoresca perspectiva del Londres contemporani. No hi busquin cap personeta, perquè no n’hi ha ni una. L’autor –el britànic Ben Johnson– ha desterrat els humans de la composició, exactament com passa –ho recorden?– als sensacionals crèdits de House of Cards. No hi busquin tampoc traces del pinzell i encara menys textures. Tampoc n’hi trobaran. L’objectiu final és la perfecció, i es veu que en la perfecció no hi tenen cabuda les pinzellades, tan vulgars. Massa fotogràfic? No se n’amaguen, perquè la fotografia és el punt de partida, una eina per observar la realitat de la mateixa manera que el pinzell és una eina per pintar i, amb tot plegat, plasmar una realitat “més vívida, més emotiva, més aguda i més brillant”, diu la comissària Maggie Bollaert.

Doncs aquestes són algunes de les característiques de l’hiperrealisme, aquest moviment nascut oficialment a la Documenta de Kassel del 1972 com a legítima reacció contra la tirania de l’art conceptual i que busca eliminar la intermediació entre obra i espectador, que no necessita un manual d’instruccions per interpretar el que té davant dels nassos sinó que veu exactament el que hi ha, sense la legió d’exegetes, gurus i sacerdots –crítics, curadors, comissaris, agents, marxants i vividors– que pul·lulen al voltant de cert art contemporani.

I Hiperrealisme es titula la nova exposició del Museu del Tabac, segona entrega de la que ja va portar el 2013 i que ha reunit una vuitantena de teles d’autors bàsicament europeus i nord-americans. Segons Bollaert, l’hiperrealisme viu un moment especialment dolç. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’un gènere d’un enorme poder de seducció perquè no pretén deixar l’espectador perplex ni fora de joc per la via dels jeroglífics conceptuals i la xerrameca. Aquí tot s’entén. Però també és capaç de flirtejar amb el surrealisme –Christian Carlini, Simon Hessenney– i amb una certa abstracció –el pèl moixí de JKB Fletcher.

Hiperrealisme es divideix en quatre àmbits: Paisatge, Bodegó, Retrat i Escultura. A la monumentalitat hi accedeix també per la via del primeríssim pla, com en els fruiters de Pedro Campos i Adolfo Bigioni, els lloms de llibres de Paul Beliveau i els pots de vidre d’Antonio Castello i Javier Banegas. El paisatgisme urbà –Andrés Castellanos, Daniel Cuervo, Stephen Fox, Christian Marsh– és la carta de presentació del moviment, un clàssic, mentre que el retrat esprem la perícia tècnica de Paul Cadden, per exemple, que dibuixa exclusivament a llapis amb resultats espectaculars. Els mestres flamencs –Rembrandt, Vermeer i companyia– segur que fliparien. Però ells no tenien càmera.

Andorra
Sant Julià
exposició
pintura
hiperrealisme
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic