L'art de donar (i de rebre) un òrgan

La Celine és escaldenca i té 27 anys. Va néixer amb poliquistosi hepatorenal, així que la malaltia ve de sèrie, com ella mateixa diu d’entrada per trencar el gel i desdramatitzar una situació que al profà li pot semblar marciana però que per a Celine és tota la vida. Als 10 anys li van fer el primer trasplantament. I doble, de ronyó i de fetge. El fetge ha aguantat fins avui. El ronyó... “Els òrgans no duren tota la vida”, adverteix. Aquell primer ronyó va durar mesos. El segon, quatre anys, al cap dels quals va seguir un calvari que es diu hemodiàlisi. Tres anys més en llista d’espera, i de nou va passar pel quiròfan per rebre un tercer òrgan. Era el 2013, i per primera vegada la Celine va dur una vida quasi normal: “Estava agraïdíssima i contentíssima”. Fins que el 2020 va fallar.

 

Des d’aleshores, la rutina de l’hemodiàlisi: tres sessions setmanals de tres hores i mitja, que li deixen les energies justes per preparar l’ingrés a Infermeria, la seva vocació. El pitjor, diu, no són les hores estirada a la llitera. No. Això encara passa ràpid. El pitjor és la dieta espartana: prohibida la sal, els fosfats i el potassi. “És avorridíssim, però ho hem de fer. La Coca-Cola l’he tastada en comptadíssimes ocasions. Quasi me l’he d’imaginar. I la restricció de líquids! Quan surto de l’hospital, com menys begui, millor. I ara amb la calor et puc assegurar que costa”.

 

Aquesta és la rutina de la Celine mentre torna a estar a la llista d’espera. Una altra prova de resistència i de coratge, “perquè mai no saps si et trucaran demà, d’aquí a un mes o d’aquí a un any, i has d’estar preparada sempre”. Doncs bé: la Celine és una de les protagonistes d’Històries per viure, l’exposició produïda per l’Associació de Trasplantats i Donants (Atida) que inclou onze fotografies amb onze peripècies similars a la seva captades amb empatia i delicadesa extrema per Chiqui Novis, “que hi ha sabut veure el patiment, la lluita, l’esperança i també l’amor”, diu la secretària d’Atida, Mari Martínez. Ahir es va inaugurar al Thyssen (fins al 3 de juliol) i els pròxims mesos anirà itinerant per tot el país. L’objectiu, diu Martínez, és visibilitzar la donació, “que salva vides i que dona segones oportunitats als trasplantats”. A la vegada, agrair el gest “generós i altruista dels donants, que estan amb nosaltres en els moments més durs i que són els nostres herois”, i fomentar la donació, perquè “qualsevol de nosaltres es pot trobar en la situació de necessitar un trasplantament”, com adverteix la presidenta del Col·legi d’Infermeres, Isabel Vallejo.

Però tornem a la Celine, que s’ha prestat gustosament a posar rostre a l’exposició “per mostrar-me tal com soc i animar els que estiguin en aquesta situació a no ocultar-se. Les persones com jo existim, estem aquí i necessitem un trasplantament”.

 

Al costat del trasplantat, en fi, sempre hi ha un donant. Anònim o conegut. És el cas de l’historiador David Mas, que fa tretze anys li va cedir un ronyó a la seva dona, Maria Garcia: “Quan em van dir que érem compatibles em vaig marejar. De l’alegria, és clar, perquè és el més complicat. I fins ara. Resulta que quan en tens només un, creix al doble de la seva mida normal per compensar l’esforç. El cos és savi”, diu. I la Maria hi posa cullerada: “Em van detectar una malaltia degenerativa quan estava embarassada. Quan va deixar de funcionar, un any de diàlisi i per fi el trasplantament. Des de llavors he pogut dur una vida quasi completament normal. Molt medicada, és clar, i immunodeprimida, així que he hagut de vigilar especialment amb la Covid. Però també la vaig agafar, i aquí estic. En fi, que el missatge que voldria passar és que el trasplantat pot dur una molt bona qualitat de vida. Fora pors i fora estigmes”.

 

Però perquè hi hagi trasplantaments hi ha d’haver la possibilitat de fer-ne. A Andorra encara és inviable, i aquesta és una de les lluites d’Atida. És el “pròxim objectiu”, segons la secretària d’Estat de Salut, Helena Mas, després de regular la donació de cordó umbilical i de medul·la òssia. Però no serà fàcil, adverteix. La via, augura Vallejo, serà formar els sanitaris del país i coordinar-los amb els equips d’hospitals estrangers, probablement catalans, perquè puguin desplaçar-se a Andorra a realitzar les extraccions dels donants difunts. Perquè resulta que ara, diu, “l’única opció per donar un òrgan és morir-te a l’estranger. Si et mors aquí, no hi ha res a fer, encara que siguis donant”. I òbviament, un no sempre pot triar on traspassar.