Diari digital d'Andorra Bondia
Alguns dels oficis que Jeroni Grau regula al llibre: veedors del prat, pesador del peix, siquier, metge i quirurgià.
Alguns dels oficis que Jeroni Grau regula al llibre: veedors del prat, pesador del peix, siquier, metge i quirurgià.
Pàgina del volum que s'ha conservat fragmentàriament.
Pàgina del volum que s'ha conservat fragmentàriament.

L’art de fer la guerra (a la Seu del XVI)


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Consell Comarcal de l'Alt Urgell

Anem publica el tractat de govern municipal escrit per Jeroni Grau el 1570, inèdit fins ara i a cura de Lluís Obiols.

“Serà molt bé crear un oficial que tinga càrrec d’arreglar perquè, senyaladament, les dones i minyons no impedescan i confongan lo exercici de la guerra i bona defensa que’s prepare (...) Serà bé se proveesca que les dones s’estigan retirades en ses cases i curen dels fills, i no córregan ni vagen triscant per la ciutat”. Vaja, que les senyores i les criatures, tancadets a casa per no molestar.

Aquesta és una de les sensacionals recomanacions que l’il·lustríssim Jeroni Grau, cònsol en cap i jutge del crim de la ciutat de la Seu, inclou en un dels capítols més suculents de El Govern de la ciutat d’Urgell al segle XVI. El títol no pot ser més explícit, Què cal fer en cas de guerra a la Seu, i el bon Jeroni consagra una desena de pàgines a explicar-ho amb pèls i senyals, i sense cap concessió a l’empoderament. És possible que Acció Feminista hi tingui alguna cosa a dir. Si en parlem avui i aquí és perquè aquesta mateixa setmana veurà la llum la primera edició del patracolet, gentilesa d’Anem, a cura de l’arxiver i historiador Lluís Obiols, i oportunament subtitulat Jeroni de Grau i el seu tractat per al govern municipal.

El volum és una mena de Manual Digest urgellenc i amb dos segles d’antelació, perquè Jeroni el va redactar el 1570. I el de l’oficial que ha de proveir que les senyores “s’estigan retirades en ses cases” no és l’únic consell pintoresc que Grau es permet. Tan útil, o més encara, sembla la recomanació que “acercant-se los inimics, que de part del senyor bisbe se proveesca una crida pública exhortant a tothom a penitència, i que se recollegesca quiscú en sa consciència com si hauria de morir”. Això, i una “solemne professió per la ciutat cantant les lletanies”. Què pot fallar, amb tan contundents disposicions?

És veritat que Grau també diu que convé enviar “espies” per “entendre quin és lo preparatori que lo inimic fa, a on és i quina és la intenció que té”; que exhorta el bisbe que apercebi “tots los vassalls seus que ab tota la prestesa procuren d’estar proveïts d’armes, pólvora, pilotes i altres municions”, així com de “blats, vins, aigües, carnalatges i altres bastiments”; que l’“artilleria grossa” de Casa de la Ciutat es netegi i es distribueixi per les muralles, i que es procedeixi a entrenar la milícia: “La capità serà bé que trague la gent armada i a punt i en ordre de guerra fora de la ciutat, i los farà exercitar a alcançar-se i retirar-se a estil de guerra i a escaramussar”.

Aconsella també d’assajar amb falsos xafarranxos de combat: “Una nit fingirà que los inimics son prop, per avesar-los a que estigan apercibits i acudan a l’alarma ab gran promptitut i prestesa”. I finalment, dedica unes línies a descriure les virtuts morals que ha de lluir tot bon oficial, sigui capità, alferis, cinquantener o deener: “Ha de ser de sa naturalesa un poc aspre, tenint toda via compte que semblant manera de gent no fa res sinó a cosses, per ço és mester sempre ab ells fer cara ferrenya i que no tròpien al tal oficial gaire moll”. I si són “persones àgils, destres i experimentades en coses de guerra”, millor.

El capítol consagrat a la “guerra” –així, en general, i en què es permet pintoresques referències a Aristòtil, Alexandre el Gran, fins i tot Juli Cèsar, així com un excurs per les guerres “campals”, les “obsidionals o de siti”, i fins i tot les “navals” (!)– és el quart i últim del volum, i es completa amb La cosa pública, Els oficis municipals –clavers, veguers, oïdors, balders, flaquers, veedors, mostassaf, tastador del vi, pesadors del peix, baciners, artillers, ponters, portalers...– i Dels vectigals, drets o imposicions i emoluments de la ciutat. Impostos, vaja, i algun de tan sonor com els anomenats “escàlits”, per no dir “lo dret de l’ardit”. Grau, que no es descuida res, diu qui els ha de pagar i com.

L’honorable cònsol en cap: fill natural del canonge Ponç

El Govern de la Ciutat d’Urgell al segle XVI es va conservar fragmentat fins que al 2010, amb el trasllat al nou Arxiu Comarcal, va aparèixer el tros que faltava, referent als privilegis dels cònsols i que s’havia afegit a un document del XVII. El que no s’ha localitzat són les dues pàgines inicials, on hi havien d’anar el títol i el nom de l’autor. Obiols se l’atribueix a Grau perquè al 1570 –data que sí que consta al llibre– perquè al llibre compte de la Seu d’aquest any hi apareix al peu la seva firma, amb una lletra idèntica, diu, a la del llibre. Sembla que Grau, en fi, va néixer a la Seu cap al 1525, que va estudiar a Lleida i Tolosa, es va dotorar en Dret el 1555 i es va casar a Cervera amb la filla d’un membre de la baixa noblesa local. A la Seu hi exerceix entre el 1569 i el 1573, i hi torna el 1584 per exercir-hi de nou com a jutge del crim, amb la mala fortuna que mor el mateix novembre. Sembla també, especula Obiols, que era fill natural d’un tal Ponç Grau, canonge que en morir, el 1535, va deixar la seva considerable fortuna a la seva serventa (!): “Jeroni no parla mai ni enlloc del seu pare, però aquest Ponç té tots els números”, conclou.

Andorra
la Seu
Jeroni Grau
Anem
Lluís Obiols
El Govern de la ciutat de la Seu al segle XVI
Número de vots: 226
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic