Diari digital d'Andorra Bondia
Les mesures es van retirar al novembre de la part posterior de Casa de la Vall, on van ser tralladades el 2011 -abans, i des del 1962, s'estaven sota l'arc de l'entrada- i oon estaven completament descontextualitzades, arran de terra i com si es tractés d'una jardinera.
Les mesures es van retirar al novembre de la part posterior de Casa de la Vall, on van ser tralladades el 2011 -abans, i des del 1962, s'estaven sota l'arc de l'entrada- i oon estaven completament descontextualitzades, arran de terra i com si es tractés d'una jardinera.
Reconstrucció més o menys ideal del Cap del Carrer, amb les mesures erròniament ubicades a la intempèrie al mig de l'espai i no a l'interior del Firal, a la dreta, on es creu que estaven ubicades (Il·lustració de Pere Canturri).
Reconstrucció més o menys ideal del Cap del Carrer, amb les mesures erròniament ubicades a la intempèrie al mig de l'espai i no a l'interior del Firal, a la dreta, on es creu que estaven ubicades (Il·lustració de Pere Canturri).
Fotografia del Cap de Carrer, entre el 1908 i el 1914, amb la creu de terme al mig de la plaça i el Firal a la dreta (Fons Amadeu Bordalba).
Fotografia del Cap de Carrer, entre el 1908 i el 1914, amb la creu de terme al mig de la plaça i el Firal a la dreta (Fons Amadeu Bordalba).

L’art de mesurar en punyeres


Escrit per: 
A. Luengo

Les mesures bladeres de la capital podrien ser coetànies de les de la Seu, proposa l’estudi encarregat pel Comú.

Comencem per les males notícies, que es diuen de seguida: la realitat és que no existeix cap document, ni un, que doni una pista fefaent, incontrovertible, sobre la ubicació original de les mesures bladeres de la capital. Ni tampoc sobre la datació de la peça. Com a mínim, no l’ha localitzat l’equip coordinat per l’arquitecte Enric Dilmé a qui el Comú va encarregar el 2017 que en reconstruís la biografia i que al novembre va enllestir la feina, inclosa la restauració de la pedra. Comparat amb el que se’n sabia, que era pràcticament res –ni tan sols Pere Canturri en fa més que alguna vaga referència–, el que han pogut escatir Dilmé i companyia és moltíssim. Però lamentablement, tant la ubicació com la datació són de moment estrictes hipòtesis.

Molt plausibles, això sí, perquè resulta que els nostres rebesavis mesuraven el volum amb l’anomenat sistema de cargues que regia a la major part de Catalunya. Així ho va deixar amablement dit i escrit Jean-Auguste Brutails a La coutume d’Andorre (1904). Per resumir: una carga, diu Brutails, i recull Dilmé, eren dos quarteres; una quartera, sis sisterons; i un sisteró, quatre punyeres. Ens hi entendrem més, és clar, si donem l’equivalència en el sistema mètric. I el cas és que una punyera eren aproximadament tres litres; un sisteró, dotze; una quartera, 72, i una carga, 144.

Molt interessant, sí, però, què ens diu això sobre l’origen de les nostres humils mesures? Doncs probablement molt, especula Dilmé, perquè resulta que la punyera andorrana –tres litres, recordin– era quasi, quasi clavada a la de la Seu. I això ho sabem perquè un dels tres embuts de les sensacionals mesures que s’han conservat sota els porxos de la capital urgellenca té una capacitat de tres punyeres, tres: una mica més de nou litres. És lícit pensar, conclou Dilmé, que si les mesures són les mateixes, una agafés de model l’altra i siguin més o menys coetànies. La de la Seu data del 1579, i parlem de la més antiga, perquè n’hi ha dos: l’altra és del 1840. Així que no és aventurat proposar que les nostres són també del XVI. Dir si anteriors o posteriors són ja figues d’un altre paner.

Pendents de destí

Pel que fa a la ubicació, ens movem també en el terreny de les especulacions. Basades en el sentit comú i la història comparada, això sí. I el que suggereixen aquests indicis, incloses les mesures que s’han conservat –tres a Catalunya (la Seu, Montblanc i Monells), i sis a l’Arieja– és que es troben sempre al rovell de l’ou del mercat local. I el que sí que sabem és on era el primitiu mercat de la capital. Millor dit, el firal: al cap del Carrer, exactament al solar on avui s’aixeca El Faisà. Tot quadra perquè –recorda Dilmé– el mercat compartia originalment ubicació física amb el govern local, i el Consell de la Terra, primer, i el Consell General, després, es va reunir entre el segle XV i el 1702 –quan adquireix Casa de la Vall– al Cap del Carrer. I entre les funcions del Consell General, atenció, hi havia la de “allealar pesos i mesures”, diu el Politar.

I tenim per acabar el testimoni de Remei Calvet, que aporta –ara sí– Pere Canturri, i segons la qual les mesures es trobaven dintre del firal, sota cobert, i sobre d’un altaret de pedra al qual s’arribava pujant uns esglaons. Tot això, en fi, Canturri ja no ho va arribar a veure perquè el Quart d’Andorra la Vella va vendre el firal el 1927: el va comprar el ferrer Josep Bartumeu, i la ferreria es va enderrocar el 1960 per deixar lloc a l’edifici que hi ha avui en aquest espai. Dos anys després, i aprofitant la reforma de Casa de la Vall, les mesures es van tunejar com a element decoratiu, primer al costat de l’arc de l’entrada i a partir del 2011, ja totalment descontextualitzades i arran de terra, com si fos una jardinera, a la porta posterior.

Va ser de nou Canturri qui va advertir als últims temps de la seva vida de l’absoluta falta de sentit d’aquella ubicació. El Comú li va fer cas, ni que fos pòstumament, i va aprofitar per encarregar l’estudi que ara conclou. El que no està clar encara és el destí definitiu de la peça: Dilmé considera improcedent que tornin al Cap del Carrer, perquè l’emplaçament original ja no existeix i perquè el cert és que només hi queden raconets més aviat residuals. A més, es tracta d’un monument singular –recordin que només se n’han conservat tres a Catalunya– que mereix una ubicació de privilegi. El Museu Nacional... si existís, és clar. Mentrestant, l’opció que prefereix és el que anomena un lapidari, un espai degudament museïtzat entorn de Casa de la Vall que a més de les mesures inclogués altres peces més o menys relacionades, com ara la Creu Grossa i les rodes de molí amb què es va empedrar l’entrada de Casa de la Vall. La decisió, però, la tenen les dues institucions implicades, Comú i Sindicatura.

La intervenció, dèiem, s’ha completat amb la neteja de la peça: se li han retirat les taques d’òxid i la brutícia de decennis d’intempèrie, però no se li han restituït els elements metàl·lics –corona, portelles i ganxos– que la completaven i que s’han perdut. Les de la Seu sí que en tenen, però no es deixin enganyar: són només un lífting contemporani.

Andorra
cal del Carrer
Patrimoni
mesures
Dilmé
Número de vots: 106
Comentaris: 1

Comentaris

Hola, gracies per tan interessant article. Soc el nebot de la Remei Calvet, que comenteu en l'article. Ens preguntavem si serie possible obtenir la foto de cap del carrer en la que surt Cal Calvet ? Merces

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic