Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, arquitectura, Dilmé, Orteu, Farràs, Casal i Vall, Escrosa, Llimona, Margarit, Fisac, Masgrau, Ruols
Andorra, arquitectura, Dilmé, Orteu, Farràs, Casal i Vall, Escrosa, Llimona, Margarit, Fisac, Masgrau, Ruols

L’art de mirar cap amunt


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Dilmé/Orteu/Vidal

Enric Dilmé i Xavier Orteu passen llista al patrimoni arquitectònic de la segona meitat del segle XX, el més desprotegit i també, diuen, el més desconegut i vulnerable.

Va ser l’octubre del 2013, segur que ho recorden: l’edifici de l’antiga editorial Casal i Vall va anar a terra entre la indiferència més o menys general. Inicialment, per aixecar al solar un bloc de pisos; finalment, tantes presses es van resoldre en l’esplèndid aparcament comunal que coneixem avui. El nyap va ser possible perquè l’immoble no constava a l’inventari del patrimoni, i per tant no disposava de cap protecció legal. La propietat podia fer i desfer sense limitacions, i el resultat és que la picota es va endur l’únic edifici industrial d’estirp racionalista que hi havia en aquest racó de món nostre.

És veritat que el ministeri de Cultura es va veure impotent per actuar; però també ho és que ja aleshores disposava d’Arquitectura de la segona meitat del segle XX, un estudi pioner que el mateix departament havia encarregat a Icomos, redactat pels arquitectes Enric Dilmé i Xavier Orteu i que passa revista a mig centenar d’edificis aixecats entre el 1950 i el 2000 que els autors van considerar arquitectònicament rellevants. De Casal i Vall, per exemple, diuen sense embuts que és “un dels exemples més interessants i significatius de l’arquitectura moderna a Andorra”, i “una clara mostra de l’estil internacional on s’apliquen els principis del racionalisme a un edifici industrial”.

Com és obvi, no li va servir de res i va anar a terra. Per evitar que torni a passar, convé primer de tot ser conscients del que tenim. I l’estudi, que dorm en algun calaix ministerial però que es pot consultar a enricdilmearquitecte.wordpress.com/publicacions-2/, és un primer i indispensable pas perquè fins ara no existia res de remotament similar: “El que fem és dir que certs edificis estan ben resolts, amb certa gràcia i intenció, que són un exemple de bona arquitectura segons criteris, com el volum i la composició de les façanes. A partir d’aquí són la societat i els poders públics els que han de decidir si volen o poden conservar-los i, per tant, protegir-los.”

El cas, diuen, és que hi ha un consens general que l’arquitectura vernacular, la de tradició romànica i la del granit són elements patrimonials, però en canvi l’arquitectura moderna és molt més vulnerable, “per la seva proximitat temporal i perquè la inexistència d’estudis que la posin en relleu la converteix en una gran desconeguda i, per tant, susceptible de ser alterada o eliminada”. Amb la paradoxa que aquesta “arquitectura moderna” constitueix, insisteixen, el 90% del nostre entorn urbà: “És habitual que es qüestioni o rebutgi l’interès de la Casa Farràs, per exemple, però en canvi s’accepta acríticament qualsevol construcció amb flaire vernacular, per molt que pugui ser un mal exemple o una reconstrucció barroera.” Exactament.

L’estudi hauria de ser un primer pas per resoldre aquest oblit contumaç i ara ja imperdonable, però mentre no accedeixin a l’inventari salvador el que poden fer és una passejadeta per les seves sorprenents seixanta pàgines. El punt d’inflexió, diuen els autors, és a la Rotonda, on conflueixen l’arquitectura tradicional –la Casa Coll, avui Refugi Alpí, projectada per l’escaldenc Xavier Pla– amb la Casa Farràs, de l’arquitecte català Josep Maria Sostre (1956), a l’altre costat del carrer i considerada la primera construcció “moderna” del país. L’una i l’altra són coetànies, però la primera representava el passat arquitectònic –murs de càrrega, bigues de fusta– i la segona, el futur, que era (i és) cosa del formigó armat.

A partir d’aquí, i en paral·lel al desenvolupament econòmic i al creixement demogràfic, es multipliquen els exemples, amb la inesperada presència d’arquitectes de prestigi en el panorama català i espanyol: la plaça de les Arcades, projectada el 1961 per Joan Margarit –el pare del poeta– i, diuen Dilmé i Orteu, “exemple primigeni de planejament urbanístic”; Manuel Fisac, autor de la primera seu de Crèdit Andorrà, a Príncep Benlloch; Enric Llimona –seva és la idiosincràtica caseta d’informació de Carlemany–, i Francesc Mitjans, l’autor del Camp Nou i que a casa nostra va firmar el pavelló del Consell General (1987), entre d’altres. Per no caure en l’obvietat, des del santuari nou de Meritxell (Bofill, 1976) fins a Caldea (Ruols, 1994). Però és que la llista és llarga i sorprenent: l’hospital de Meritxell, Prada Casadet, el complex esportiu d’Ordino, la piscina dels Serradells, el parc Central, el Palau de Gel, el complex d’Encamp, l’edifici Quars i les seus centrals d’Andbank, Crèdit i MoraBanc. I continua. Passin per Arquitectura de la segona meitat del segle XX i caminaran pel carrer d’una altra manera: mirant amunt. Ja ho veuran.

Andorra
arquitectura
Dilmé
Orteu
Farràs
Casal i Vall
Escrosa
Llimona
Margarit
Fisac
Masgrau
Ruols

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte