L’art de (no) pelar-se de fred

Quanta llenya gastava una família del XIX per escalfar la casa? Un estudi pioner té la resposta: mitja tona l’any.

És probable que no se l’haguessin plantejat mai fins ara, la pregunta. Però després de sentir-la, segur que tindran curiositat per saber-ne la resposta: quant combustible gastaven els nostres rebesavis per escalfar la casa? Tenint en compte que dos segles enrere no hi havia ni petroli ni electricitat ni molt menys gas –com a mínim, al nostre racó de món–, la qüestió es pot concretar encara una mica més: quanta llenya els calia per mantenir el que avui considerem una temperatura de confort, posem que de 19 graus? Aquest és el pintoresc enigma a què l’economista Oriol Travesset, el geoestadístic Marc Galabert i els enginyers Alan Ward i Marc Pons intenten donar resposta a Modelització de les necessitats energètiques d’una família pirinenca a la segona meitat del segle XIX, la comunicació que van presentar al recent Congrés d’història dels Pirineus. I per no dilatar-ho més, diguem-ho d’una vegada: entre 576 i 670 quilos l’any, que ja és concretar.

A partir d’aquí, però, cal començar a matisar. Els investigadors van calcular la despesa de llenya per a una casa tradicional –tres plantes i cuina separada del soler de la primera planta: ca la Núria, a la placeta de Sant Esteve de la capital, per entendre’ns– a la seva ubicació original, al Solà, i per a la mateixa casa en una hipotètica ubicació al desaparegut poble del Fener, a la mateixa altura, posem que cap als 1.900 metres, però a l’obaga. L’objectiu era evident: determinar la influència de la situació geogràfica en el consum energètic. I els resultats, obtinguts a partir d’un model informàtic que descriu el comportament energètic d’aquesta casa que ells han considerat “prototípica”, confirmen el que augura el sentit comú. Mentre que al Solà calia 576 quilos de llenya per obtenir els 4,51 gigajoules necessaris per mantenir aquesta temperatura de confort de 19 graus, al Fener la quantitat es disparava fins als 647 quilos (5,07 gigajoules). Com conclouen Ward i companyia, “una orientació assolellada permetia un estalvi energètic del 12% de llenya al llarg d’un any”. Aclariment per als que són de lletres: un gigajoule equival a 277 kilowatts: facin comptes.

Tant l’una com l’altra semblaran probablement als ulls contemporanis quantitats més aviat modestes. D’acord, però és que estem parlant exclusivament de la cuina: la família es concentrava al voltant de la llar de foc a fer-hi vida, així que la cuina era l’única estança que es molestaven a escalfar. La resta d’habitacions –soler, dormitoris i, naturalment, golfes– es mantenien a temperatura ambient. I ambient podia significar 5 graus justets: “No era estrany que al matí, quan es llevaven, aquella gent hagués de trencar el gel de la palangana per rentar-se la cara”, diu Ward. Si allò no era pelar-se de fred, s’hi assemblava molt.

Per obtenir dades que ens serveixin de referència –si és que hi ha algú capaç de traduir a quilos de llenya el que gasta en calefacció anual–, els nostres investigadors van anar una mica més enllà i van simular el que hauria calgut per escalfar aquestes dues cases senceres, que és el que faríem avui. I els resultats segur que semblen ara més raonables: en el cas del Solà, el consum s’hauria enfilat a 10.995 quilos; en el del Fener, a 12.266. I a partir d’aquí, s’atreveixen a aventurar conclusions de tipus sociològic: “És possible pensar que les famílies benestants poguessin escollir situacions privilegiades per construir-hi la seva casa; si això resultava en una menor despesa energètica per escalfar la llar, a llarg termini això es configuraria com un factor més d’immobilitat social.”

Fins aquí, en fi, res que s’allunyi (gaire) del que suggereix el sentit comú. Però és que resulta que aquestes quantitats s’han calculat a partir del supòsit que la cuina es trobava just a sobre de la cort per aprofitar la calor del bestiar. Doncs bé, contra tot pronòstic, “sembla que l’aportació calòrica dels animals no resultava significativa”. Segons el model, a ca la Núria, i sense cort, haurien gastat 598 quilos de llenya, tan sols 22 més que amb cort. Amb o sense cort, la perspectiva de pul·lular per una casa on la temperatura podia no superar els 10 graus –amb l’honrosa excepció de la cuina– hauria de fer rumiar els que encara sostenen que qualsevol temps passat va ser millor. Especialment, les senyores que sempre es lleven amb els peus glaçats.

La llenya, de bedoll i dels boscos comunals

Aquesta mitja tona de llenya llarga que gastava una família andorrana del XIX per no pelar-se de fred, quant li costava? I de què parlem, exactament, quan parlem de “família”? L’estudi de Ward i companyia també respon a aquestes dues qüestions en absolut menors: d’entrada, convé recordar que l’extracció de llenya dels boscos comunals era lliure fins a una certa quantitat, així que és molt possible que la nostra família només hagués d’invertir-hi el temps necessari per tallar (i traslladar) aquesta quantitat. Ward especula a més que la major part de la llenya devia de ser de bedoll, l’arbre més abundant, més accessible i de creixement més ràpid, mentre que el roure, més escàs, es reservaria per cuinar. El pi, que constitueix avui el combustible habitual a les llars de foc, calia anar-lo a buscar més amunt i baixar-lo a l’esquena. D’altra banda, els investigadors han treballat a partir de la hipòtesi d’una casa “prototípica” –ca la Núria–, que dibuixava un cub que feia entre 7 i 11 metres d’amplada, entre 7 i 12 de profunditat i 8 o 9 d’alçada, amb tres plantes –vestíbul, corts i celler a la planta baixa; soler, cuina i tres o quatre dormitoris a la primera; golfes, a la segona– i habitada pel cap de casa i la seva esposa; l’hereu i la seva, i els fills d’aquests últims. En total, sis o set individus, potser algun més si hi quedava algun cabaler.