L’art de reinventar una escultura

Joan Canal reinterpreta amb un cinturó d’acer ‘El festejador’; el Comú hi destina 12.000 euros.

Potser havien passejat cent vegades pel Prat Gran d’Encamp i no s’hi havien fixat mai. Més o menys com va passar fa uns anys amb el rellotge tou de Dalí, que molts vam descobrir quan es va mudar a la Rotonda. I això que Joan Canal l’hi va plantar el 1999. Doncs ara ja no hi ha excusa: resulta que l’esquelet de fusta amb què l’escultor la va embolicar originalment s’havia anat corcant i estellant. Davant de l’amenaça que això suposava per als més petits, que l’utilitzen oportunament per fer el que diu el seu nom, festejar, el Comú va demanar-li que la restaurés.

Però Canal no s’ha limitat a recompondre-la sinó que l’ha reinterpretat de dalt a baix, expedient perfectament legítim per matar dos pardals d’un tret: la reconstrucció de la peça ha servit per presentar-la de nou en societat –la inauguració oficial va tenir lloc ahir– i (re)descobrir-nos-la. De l’obra original, en fi, se’n conserva l’ànima de callissa, aquesta pedra de prop de 40 tones procedent d’una tartera veïna amb una obertura central i dos seients tallats a la roca, que evoca els festejadors, nom que rebien els pedrissos situats al costat interior d’una finestra i que eren una de les estructures habituals en les cases tradicionals. De fet, a Casa de la Vall encara se’n conserva algun exemplar.

La reinterpretació ha consistit a retirar l’esquelet de fusta i substituir-lo per la faixa d’acer característica de les escultures de Canal –pensin en el monòlit de la rotonda de Sornàs o en La gran fita, que corona el Comapedrosa– i a instal·lar una escala, també d’acer, per accedir al festejador. Per posar-hi xifres: prop de 40 tones de pedra més una d’acer. Tot plegat li ha costat al Comú 12.000 euros, un pessic menys que el caramel de Jenkell, i un curs en què s’han prodigat les intervencions a la via pública: recordin el mural de Monsieur Térez al Prat del Roure escaldenc, que tant ha inquietat a alguns.

El festejador és cronològicament la segona escultura pública de Canal –la primera va ser la partitura pètria que hi ha rere l’escenari de l’Auditori Nacional– i beu de la dèria etnològica que ha marcat la seva trajectòria. El pedrís doble de les cases tradicionals li va servir, diu, per il·lustrar la idea de diàleg. La reixa, que s’inspira en el tancament de les finestres, suggereix la barrera que tot intent de diàleg mira de superar. Però això era el 1999. Dos decennis després, El festejador s’ha convertit per dret propi en un veí més de la parròquia, així que –sosté– ja no es tracta tant d’evocar aquella idea sublim del diàleg universal sinó de destacar l’arrelament local de l’escultura. D’aquí la faixa d’acer que lliga la pedra a la terra.

Ja que hi som, aprofitin la visita per arribar-se als altres inquilins escultòrics del Prat Gran, tan desconeguts –o encara més– com era fins ara El festejador: el rellotge solar analemàtic, quin gran nom, obra del rellotger català J. Travesset, i Solstici d’estiu, d’Helena Guàrdia. El rellotge tou de Dalí que els va acompanyar fins al 2010, busquin-lo –ja ho saben– a la Rotonda.