Diari digital d'Andorra Bondia
Borges, a Maria Pla amb Verge del Pilar.
Borges, a Maria Pla amb Verge del Pilar.
Hampaté Ba, a Ciutat de Consuegra.
Hampaté Ba, a Ciutat de Consuegra.
Fenoll, a Pere d’Urg amb Bonaventura Armengol.
Fenoll, a Pere d’Urg amb Bonaventura Armengol.
Pessoa, a Maragall amb Callaueta.
Pessoa, a Maragall amb Callaueta.
Rizal, a Bonaventura Armengol.
Rizal, a Bonaventura Armengol.
Zhizhang, a la Sardana.
Zhizhang, a la Sardana.

L’art de trepitjar un vers


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Màximus

La capital sembra els passos de vianants de Riberaygua i Travesseres de pastilles poètiques.

L’any passat, o potser l’altre, va ser el ministeri el que ens va fer mirar cap amunt, penjant de les fanals del centre històric una col·lecció d’ocurrències d’autors nostrats. No eren pròpiament versos, recordin, sinó més aviat frases, sentències de regust local, amb moltes grandalles, posobres, prats de dalla i coses així. Doncs aquest és el Comú de la capital, que s’afegeix a la Setmana de la Diversitat cultural que arrenca precisament avui amb un Passeig poètic que ens vol fer mirar a terra.

Concretament, a la vintena de passos de vianants de Riberaygua i Travesseres que ha sembrat amb versos de poetes proposats per associacions i entitats ciutadanes. La veritat és que n’hi ha que no són exactament versos ni els han escrit el que en diríem poetes, però no ens posarem ara llepafils perquè l’associació de Mexicans hagi triat una ajustadíssima frase de la pintora Frida Kahlo (“Escoge una persona que te mire como si quizás fueras magia”), o l’associació Indi, una de Gandhi, ni més ni menys (“L’amor és la força més humil però la més poderosa de què disposa l’ésser humà”). Més discutible, en canvi, és que l’hagi escrit exclusivament en hindi, que no sembla una llengua que acostumin a dominar els vianants de Travesseres. Ni el xinès en què escriu el poeta He Zhizhang, proposat pels Amics de la Xina i que diu una cosa així com “Els salzes estan coberts de noves fulles verdes, i les seves branques pengen i voleien suaument com milers de cintes verdes”, etcètera. Imaginin això però escrit exclusivament amb ideogrames, i al carrer de la Sardana!

És clar que per a exòtics, el tagal del filipí José Rizal (“Qui no sap mirar enrere, d’allà on ve, mai arribarà al seu destí”), o l’ucraïnès de Taras Shevchenko, que és tan críptic (“A mi, déu, a la terra. Serveix l’amor, el paradís abundant! No li donis res més!”) com obvi el rus Dostoievski (“L’amor salvarà el món”). Ja es veu que no tot són el que entendríem per versos ni per estricta poesia, sinó més aviat pensaments, aforismes, sentències o màximes que s’adiuen com anell al dit en aquests temps de Twitter i autoajuda.

Argentins i portuguesos s’han decantat per patums contrastades: els primers, per Borges, naturalment, probablement el poeta més racional que ha donat la llengua castellana, però de qui en canvi han seleccionat uns versets eminentment sentimentals: “Uno está enamorado cuando se da cuenta de que otra persona es única”. Els segons, Pessoa, sempre plural: “Tenho em mim todos os sonhos do mundo”. El sabor local el posen Ester Fenoll, cortesia de l’Esbart Dansaire (“Per si algun dia falto, et deixo uns petons plantats”), Teresa Colom, que ho és dels Fallaires (“Camino sobre la teva pell, com en un bosc després de la pluja”), el Mestre Roure, de l’Orfeo, que com es veu ha escombrat cap a casa (“La nostra terra ens agermana obrint els braços de l’amor”) i Montserrat Marfany, de la Gresca Gegantera (“Demà, ors… fulles… fruits… Miracle d’amor al bell mig del món”), mentre que els Castellers han buscat oportuna la inspiració en Espriu (“En equilibri, molt lentament ens alcen castells de somnis”), i els extremenys, en Extremoduro! (“Por mis esquinas llenas de colores se ha desbocado la primavera”).

Atenció al malinès Hampâté Bâ (“Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle”), gentilesa d’Africand, i a la rècula de llatinoamericans, començant pel veneçolà Andrés Eloy Blanco (“Al amor, como al mar, no hay quien lo alise”), passant per l’equatoriana Nela Martínez (“Quedo en deuda de amor desde la primera luz de mi alba”) i acabant per la xilena i premi Nobel Gabriela Mistral (“Doña Primavera de aliento fecundo, se ríe de todas las penas del mundo”). El toc tràgic, en fi, el posa la porto-riquenya Laura Aponte, joveníssima poeta morta el 1997, quan tenia 19 anys, víctima d’una bala perduda en un tiroteig (“Me merezco la vida ahora que estuve a punto de perderla”).

Andorra
passeig poètic
Diversitat cultura
Rizal
Espriiu
Fenoll
Borges
Marfany
Colom
Pessoa
Número de vots: 5
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic