L’art del colofó: començar pel final

Trotalibros i Medusa converteixen en gènere literari l’anotació final dels llibres, avui reduïda en el millor dels casos a estricta nota comptable. 

Han vist mai un friqui d’aquests que el primer que fa quan compra un llibre nou de trinca és obrir-lo, acostar-hi la nàpia i flairar-ne la característica olor de tinta fresca que n’emana? I saben què és el segon que fa, aquest pobre individu que no concep la vida si no és al costat d’una bona biblioteca? Doncs obrir el volum pel final i anar-hi a buscar el colofó, aquesta convenció editorial caiguda avui en desús i que en el millor dels casos, quan existeix, es limita a deixar constància de la data, el lloc d’impressió i potser, potser, el tipus de lletra i el nombre d’exemplars de l’edició. Obrir el volum pel final, dèiem, a veure si hi ha colofó. En la majoria dels casos, sense premi, perquè avui els llibres s’han convertit en un producte més destinat al consum ràpid i al contenidor de les escombraries.

Excepte per a un selecte grup d’editors que s’hi juguen la vida a cada llibre i pretenen que els seus fills ens acompanyin la resta de la nostra vida a través de mudances, ciutats i, si cal, matrimonis. I així és com arribem a Trotalibros i a Medusa, que n’han fet prou amb dos anys escassos de vida per ensenyar-nos que els llibres comencen a estimar-se pels detalls. Per això han convertit el colofó en marca de la casa i, de fet, en un subgènere literari emparentat amb el microrelat. Mirin si no el de El tercer casament, la novel·la de Kostas Taktsis que Trotalibros publicarà a la tornada de l’estiu: “Aquest llibre es va acabar d’imprimir el mes de setembre de 2022, quan faltaven pocs dies perquè el seu editor es casés amb la noia que el va trobar onze anys enrere a la secretaria acadèmica d’una universitat i, com canta Nina Simone, just in time”. Pura autoficció, perquè l’editor passa efectivament al setembre per la vicaria (o pel jutjat), però en absolut capritxosa, perquè no oblidin que estem parlant d’una novel·la que es titula no per casualitat El tercer casament: “Els colofons de Trotalibros consten de dos paràgrafs. El primer indica el moment i el lloc on va ser imprès l’exemplar en qüestió, i és l’habitual en la majoria de llibres, però el fet que es decori literàriament i el faci interactuar amb la història la vaig veure per primera vegada als llibres de Hoja de lata”, dui Arimany. El segon paràgraf és aparentment més convencional, perquè hi repassa tots els professionals que han intervingut en l’elaboració del llibre (des de l’escriptor fins a l’editor, passant per traductor, corrector i dissenyador), però afegeix al final i això sí que és aportació seva, un colofó del colofó que lliga amb la història que acabem de llegir i que, diu, “acaba assenyalant al mateix lector”. Aquest “exabrupte” que “ha arribat fins a tu”.

El colofó forma part dels elements amb què Arimany ha personalitzat els volums de Trotalibros i els ha conferit identitat pròpia, des de la tapa dura i el far corporatiu fins a la Nota de l’editor, que dona les claus i els motius de l’edició, i l’última pàgina amb el fragment d’un altre llibre subtilment relacionat amb la novel·la. Tot un joc autoreferencial que Arimany justifica perquè “sempre m’ha fascinat establir relacions temàtiques entre llibres”.

Colofó o microrelat?
Anem ara a Medusa, l’aventura editorial de David Gálvez i Oliver Vergés. També ells han donat nova vida a una convenció que semblava estereotipada: “Des del principi vam tenir clar que el colofó havia de ser un element important del conjunt. Hi ha editors que l’acaben convertint en un pamflet o una oda a ells mateixos. No ens interessen. Nosaltres som més de la tradició poètica, humorística o surrealista. No hi comentem aspectes tècnics referents a la tipografia, però sí que hi ha referència al lloc i al  moment de l’edició i al tiratge, una imatge molt ben triada, sovint un gravat, que té a veure amb el contingut del llibre o amb l’autor, i una frase dels editors”. Així es com surten joietes com el metacolofó amb què acaba Tractat d’anatomia, d’Òscar Palazón, al setembre a les llibreries: “Un ocell mort que és un colofó (n.): ‘inscripció de l’editor al final d’un llibre’, del llatí tardà colophon, del grec kolophôn ‘cim, toc final’.” No és sensacional? Doncs n’hi ha de millors encara, i concebuts també amb vocació de microrelats un pelet dadaistes. Ho poden comprovar al de les epifàniques memòries de Luis Harss, l’home que va inventar el boom: “No se ha desmentido que los trinos de los pájaros cantores que viven en las páginas de Solamente una vez generen ondas que conectan a sus lectores, como una especie de wifi cortesía de los editores”. Potser sí. 

Ja saben: no deixin d’olorar els llibres nous, encara que els diguin rarets. Però a partir d’ara, comencin pel final. Com a mínim, els de Trotalibros i els de Medusa.