L’art d’'engudronar' amb crancs

Balmaseda exposa a la Bisbal ‘La ruta migratòria’, un pedaç de carretera ‘asfaltada’ amb 3.000 peces de ceràmica.

Diu que allà a la seva Cuba natal, la carretera que uneix les localitats de Trinidad i Cienfuegos apareix de sobte un dia de primavera coberta per una massa de milers, milions de crancs caribenys que no fan altra cosa que complir el deure que porten gravat en el racó més profund de l’ADN: venen de terra endins i el seu destí és la platja, per desovar-hi.

Un espectacle que ens ofereix gratuïtament i anualment la mare naturalesa i que al petit Javier Balmaseda (1971) se li va quedar marcat a foc. Tant, que quatre decennis després ha convertit aquella imatge poderosa en l’excusa formal, el punt de partida de La ruta migratòria: una singularitat paisatgística, la instal·lació que des de diumenge i fins al 3 de febrer ha plantat al Terracotta Museu de la Bisbal.

La ruta migratòria és un pedaç d’aquella carretera caribenya amb la particularitat que Balmaseda l’ha engudronat no amb asfalt sinó amb crancs: prop de 3.000, que ha modelat i cuit un a un perquè conservar escrupolosament la individualitat de cada bestiola. El cas és que de lluny, allò sembla efectivament una carretera; però quan t’hi vas acostant descobreixes que no és ben bé una carretera, sinó la massa de crancs capturats en plena migració.

I aquesta és la paraula clau: migració. La imatge dels crancs desplaçant-se massivament per complir el deure de l’espècie és per a Balmaseda una metàfora d’aquest fenomen de la nostra era en què s’han convertit les migracions, i de la seva capacitat de transformar literalment un paisatge. Com és habitual, i recordin tant Fixats en la contemporaneïtat, el ramat de cavalls dissecats amb què el 2013 va desfilar per Venècia, i abans, els ratolins –vius!– de Sòlids aparents, Balmaseda investiga la condició humana observant els animals, “que actuen per instint, sense els artificis que oculten els motius essencials del nostre comportament”. Els crancs, per exemple, migren cada any pel pur instint de reprouidr-se, sense tenir naturalment en compte ni burocràcies ni fronteres. De fet, no tenen alternativa, no poden desobeir el que Jack London en va dir la cirda del bosc. En el cas dels humans, diu Balmaseda, emigrar és molt sovint l’últim recurs, l’única via de supervivència. I no parla d’oïdes, perquè ell també va ser emigrant: “He viscut aquesta experiència, l’he patit, de fet, però no m’interessa tant parlar del meu cas personal sinó d’un problema universal i atemporal com és l’emigració, que de fet ha existit sempre: més que del problema conjuntural que avui podem tenir amb els migrants, el que intento és explorar un fenomen que està arrelat en la mateixa condició humana”. Com els crancs que cada primavera van a desovar per milions al Carib.

L’any que ve, a París

Com és habitual, Balmaseda ha canviat radicalment de terç respecte dels seus projectes anteriors. La ceràmica –terra amb manganès cuita amb atmosfera reductora, que confereix els crancs el característic color gris fosc– ja l’havia tocat als inicis de la seva trajectòria, però no té res a veure amb les bèsties dissecades de Fixats en la contemporaneïtat: “L’únic que tenen en comú és el fet que treballo amb animals. Busco analogies entre el comportament dels animals i el dels humans, i de l’animal que utiitzo en cada moment prenc el recurs que em resulta més eficaç per tocar el tema que m’interessa. Utilitzar humans per parlar dels nostres problemes em sembla una redundància, una obvietat”.

Balmaseda, en fi, estava ahir encantat amb La ruta migratòria, un projecte que ha rebut el suport del ministeri de Cultura i que l’any que ve viatjarà molt probablement al Centre Niemeyer d’Avilés (Astúries), al Museu de Belles Arts de Castellò i també a París. I podria ser que en la versió XXL: a la Bisbal hi ha traçat una carretera de 10 metres de llarg i 4 d’ample, amb 3.000 crancs caribenys; la Ruta original en fa 20 per 5, amb 5.000 bestioles. Per aquí, en canvi, no està previst exposar-ne ni un ni l’altra.

Però això és anar molt enllà. De moment toca desfilar pel Terracotta Museu de la Bisbal, on s’han quedat parats –diu– de com una tècnica tan tradicional es pot utilitzar de manera tan contemporània i conceptual. I si ho diuen a la capital catalana de la ceràmica, no els portarem nosaltres la contrària.