L’art d’invertir (segons El Bachiri)

Ara fa un any ens va ensenyar a estalviar en aquella oda a l’optimisme vital i, per tant, financer, que era Feliz y con ahorros. Doncs a Omar El Bachiri (1977) se li ha posat ara entre cella i cella d’ensenyar-nos a invertir aquells primers estalvis. Ho fa a Vivo como quiero, que presenta el 20 d’octubre a la Biblioteca Nacional. Així que toca invertir. La primera pregunta és òbvia: ¿per què? I la resposta, claríssima: perquè tenir els diners aturats és en aquesta lliçó hiperconcentrada d’economia domèstica pecat mortal. Els diners són els nostres esclaus i hem de fer que treballin per a nosaltres. Que es multipliquin. I això només s’aconsegueix invertint, no guardant-los a sota del matalàs. I com que és un amant de les màximes –hi ha a qui li surten rodolins sense voler: doncs a El Bachiri li surten sentències plenes de sentit comú–, també en té una per a això: “No preocupar-te pels teus diners és com llançar una pedra a l’hort i esperar que en surti un enciam.”

Vaja, que els pistrinquis s’han de cuidar, i que fer-ho així no només no ens converteix en unes bestioles garrepes sinó que ens defineix com a persones sensates i ens obre la porta a la felicitat: a viure com un vol, que és l’objectiu d’El Bachiri –i de qualsevol, és clar. Ell inverteix per donar-se el luxe de viatjar, la seva passió, sense haver de tocar un cèntim de la nòmina. I se’n surt, diu. Així que mirem a veure si se’ns encomana alguna cosa. Per començar, ¿és que pot invertir qualsevol? ¿Fins i tot un servidor, amb una nòmina que ni frega el salari mitjà? Doncs la resposta és que sí, amb un matís: cal tenir clar que quan s’inverteix, el risc de perdre-hi sempre hi és. Després ho recuperaràs, segur, però pel camí t’enduràs algun ensurt dels grossos. “El secret radica a invertir just la quantitat que et puguis permetre perdre en un dia negre sense que això comprometi les teves necessitats bàsiques”, diu. Segona qüestió: tingues clara la diferència entre la renda fixa i la variable. La primera –la que ofereix un dipòsit bancari, per exemple– és segura però relativament poc rendible; la segona comporta un risc, però a canvi de la promesa de beneficis més grans: ¿et pots permetre aquest risc?

¿Què fa, El Bachiri? “A mi m’agraden els fons d’inversió, que poden reportar entre un 6% i un 10% de benefici anual. Si són de renda variable, els venc cada tres o quatre mesos.” ¿I funciona? “Doncs mira: si ara mateix vengués hi perdria molt; però puc esperar, perquè no estiro mai el braç més que la màniga, i l’experiència em diu que deixant passar un temps tornaran els beneficis.” I si els productes financers et fan basarda, sempre queda la inversió clàssica en propietats immobiliàries. Qualsevol cosa abans que tenir els diners aturats i perdent poder adquisitiu per culpa de l’IPC.

Fins aquí ens ha parlat El Bachiri de la intel·ligència financera. Però és que això és simplement l’instrument; una eina. Més decisiva encara és l’emocional, i aquí entrem en un terreny en què ell, com a llicenciat en psicologia clínica que és, es mou com peix a l’aigua. Resumint: que per llançar-se a l’aventura incerta que és invertir ens cal primer de tot una predisposició personal que ell basa en uns nivells correctes d’autoestima, perquè sense autoestima, diu, no som capaços d’assumir el risc. Dos consells finals: fuig dels entorns negatius i tòxics i sobretot, sobretot, no caiguis en la funesta temptació de moure’t per la simple emulació del veí. I tornem al seu territori preferit, el de les màximes: “Podràs fer veure que ets el veí, però no ser-ho.” Així que res d’imitar els que tenim al costat, per molt èxit que tinguin, perquè en desconeixem les circumstàncies i perquè l’enveja és un carburant absolutament corrosiu.