L’audiovisual esclata

Veus destacades del sector alerten que la política d’ajuts és opaca i insuficient i que oblida els professionals: Imminent no coproduirà més pel·lícules andorranes i Romance renuncia a la subvenció.

“Fins aquí hem arribat. No rodarem més coproduccions andorranes. No perquè no vulguem, sinó perquè no podem. Les ajudes que hem tingut són absolutament insuficients. No n’hi ha prou de presentar un projecte sòlid, ni de justificar la trajectòria d’una empresa com la nostra. Així que només ens deixen dues opcions: o tanquem la paradeta, cosa que no farem, o rodem directament a fora, renunciant a la coproducció”.

Qui així es lamenta és Elisabet Terri, la meitat de la productora Imminent, l’altra meitat és Josep Pozo, i per tant una de les grans dinamitzadores de l’audiovisual andosí des que el 2011 es van instal·lar entre nosaltres: en aquest decenni llarg han rodat vuit llargs i cinc curts, i ara mateix tenen dos projectes “en desenvolupament”. Un d’ells, un nou llargmetratge que optava als 100.000 euros que cada any reparteix el ministeri en concepte d’ajut a la producció cinematogràfica, el d’aquest any va anar al sarró de Qucut pel documental Borís I, rei d’Andorra.

Es tracta, diu, d’un projecte molt ambiciós, amb 1,5 milions d’euros de pressupost, escrit i dirigit per la mateixa Terri, que es rodarà la primavera de l’any que ve i que preveia un 30% del metratge en localitzacions andorranes, amb l’equip tècnic i artístic corresponent. Això ja no podrà ser, “no té cap sentit, per una qüestió pràctica”. “Amb la subvenció, hauríem continuat lluitant pel cine andorrà. Sense, llencem la tovallola. No podem més. Mantindrem la productora però posarem el focus en un altre lloc. Rodarem on puguem, no necessàriament a Andorra, i ja no seran com fins ara coproduccions andorranes.”

Pozo se sent també dolgut i decebut del tracte rebut i posa xifres al seu enuig: aquests anys, els setze projectes impulsats des de la productora han rebut ajuts públics, aportats molt majoritàriament pel ministeri, per valor de 150.000 euros, inclosos els 80.000 que es va endur 42 segundos. Una xifra elevada, sí, però que representa tan sols el 6% dels diners que hi ha enterrat Imminent, assegura Pozo. I posa un exemple: per al projecte que ha acabat sent desestimat, rodar-lo en règim de coproducció requeria un 20% de capital andorrà. És a dir, prop de 300.000 euros. Amb l’ajut, haurien pogut intentar aixecar aquest finançament. Sense aquests 100.000 euros és “inviable”.

Més enllà d’haver quedat apartat de la loteria que al final són les subvencions, Pozo i Terri no es posen la bena a l’hora de criticar el sistema d’ajuts vigent, que consta essencialment de dues potes: la més important, l’aportació directa de 100.000 euros que es concedeix anualment a un llargmetratge; la segona, la via ordinària de les subvencions, on aquest curs han resultat agraciats mitja dotzena de projectes. La queixa ve de la “promesa” d’incrementar aquestes ajudes “que ens van fer en plena campanya i que han incomplert”, insisteix Pozo, però sobretot de primar els projectes “no professionals. Està bé repartir els diners disponibles per a subvencions, però vistos alguns dels projectes que n’han rebut ens fa dubtar dels criteris  de selecció i valoració. Tampoc entenem que hàgim d’esperar dos anys abans de poder optar a un nou ajut, ni que se’l pugui endur una productora que no és andorrana”, dispara. “Això no passa enlloc. A Espanya i a França. Per endur-te una subvenció pública com a mínim ha de ser una coproducció nacional”.
 

Romance també
No són ells els únics que han esclatat davant de l’última ronda d’ajuts. També Hèctor Romance (Quiet) n’ha sortit amb la mosca rere l’orella. I això que un projecte seu, 2m2, havia obtingut una subvenció de 4.000 euros. Hi ha renunciat, confirmava ahir. Aquesta quantitat representa la vuitena part del pressupost, diu: “Literalment, m’estan convidant que no el faci. Puc rodar un curt sense cobrar un cèntim, però el que no puc fer és hipotecar-me, com vaig fer amb Quiet, ni demanar a intèrprets i tècnics que treballin de franc. Això és el contrari de la professionalització que proclamen. Rodar amb una sabata i una espardenya no és professional.”

El sistema actual de subvencions (es refereix al general, no a l’ajut anual a un llarg) consisteix a repartir “engrunes”, diu, i recupera l’argument de Pozo: “Algun projecte que ha obtingut subvenció no té cap relació amb el món del cine, o s’hi ha dedicat de forma molt ocasional. No sembla que s’hagi tingut especialment en compte ni la presentació ni la trajectòria prèvia. A banda de renunciar a l’ajut, en fi, he demanat al ministeri una reunió perquè m’aclareixin quins són els criteris que regeixen el sistema d’adjudicació de punts”.